Joaquín Callabed comparteix amb acadèmics i amics de la RAED una mostra fotogràfica de la seva última estada al Pirineu d’Osca

Joaquín Callabed, acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) i president del Club de Pediatria Social, ha volgut compartir amb els acadèmics i amics de la institució la mostra fotogràfica “Colores del otoño que se fue en el Pirineo”, fruit dels seus passejos pels voltants del municipi de Biescas (Osca), al què l’uneix la seva història personal.

Mitjançant les seves instantànies, l’acadèmic mostra com els nostres peus, mans i ulls són els primers mestres en filosofia natural. I seguint a Jack Kerouac considera que el camí és la fi i la il·lusió millor que l’assoliment. Callabed admira i cita Epicur com a filòsof de la naturalesa: “Hoste, aquí et trobaràs a gust, aquí el bé suprem és el plaer. El guardià serà afable, hospitalari, servicial, t’acollirà oferint polenta i aigua en magnífica abundància i et dirà si has estat ben rebut. Aquests jardins no exciten la gana, abans la satisfan, no encenen amb les seves begudes una set més ardent, sinó que l’apaguen amb mitjans naturals i gratuïts; entre aquestes plaers he arribat a la vellesa”.

Als seus passejos per la callada natura, respirant l’aire lliure, caminant per antics senders amb els seus traços gairebé esborrats i vorejats de castanyers, roures, avellaners, àlbers, bedolls, avets amb molsa i falgueres prop de rumorosos rierols, l’acadèmic s’endinsa també al jardí del seu amic Pedro, proveïdor de raïms verges a tot el seu entorn, i s’atura amb la seva càmera davant les flors de camí com les roses, el grèvol i la dent de lleó que neix de forma espontània pels camins.

“Ens diu que la rosa és signe de pudor i virginitat, la figuera simbolitza dolçor, la vinya alegria espiritual i l’olivera la misericòrdia, la caritat i la pau”, assenyala el fotògraf, que assegura percebre el perfum silvestre de la tardor pirinenca fins a gairebé palpar i captar l’energia de la terra. En un dels dies lluminosos de novembre Callabed recorda que va escoltar Gustav Mahler a “El cant de la terra” i li va envair la nostàlgia dels pobles pirinencs que només estan poblats per l’abandonament, quan en d’altres èpoques vivien famílies senceres en cases de pedra amb xemeneies fumejants rematades amb espantabruixes.

L’acadèmic rememora també el seu jardí, quan el sol s’obre pas brillen els grèvols i les flors de magnòlia semblen despertar. Pels avets circulen pit-rojos i caderneres, mentre l’herba exhala el seu perfum gairebé palpable i aporta un influx moral sota els peus. Pensa Callabed que potser els somiats paradisos estan molt a prop i que part del cel i de l’infern som nosaltres mateixos, com va dir Jean-Paul Sartre.

L’últim dia de la seva estada al Pirineu, l’acadèmic recorda un passeig matinal “quan el sol llança els primers esclats amb els dits de rosa de l’alba, com descriu Homer a la seva “Odissea” -evoca-. L’energia del matí ascendeix pel cos com el mercuri amb la calor”. El seu amic de Biesca Máximo Palacio va aconseguir fotografiar una papallona amb les ales esteses en el moment de l’alba i fins es deixava tocar. Li va aconsellar que cal matinar per veure el despertar de les papallones mentre tenen les seves ales humides.