La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) presenta la setena entrega de la sèrie que dedica als acadèmics més notables de la seva centenària història, en aquesta ocasió a un altre dels seus personatges il·lustres: el reconegut literat José María Pemán (1898-1981), activista monàrquic, poeta, dramaturg, escriptor, articulista i reconegut orador. Una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la RAED i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits del coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents del saber.

Nascut, criat i educat a Cadis, va cursar la carrera de Dret a la Universitat de Sevilla i es va doctorar a la Universitat de Madrid amb la tesi “Ensayo sobre las ideas filosófico-jurídicas de ‘La República’ de Platón”. La seva ràpida vocació literària el va portar a conrear tota mena de gèneres, encara que va destacar pel seu teatre poètic i les seves comèdies d’ambient andalús. El seu tradicionalisme religiós i les seves conviccions monàrquiques el van convertir en referent intel·lectual dels sectors conservadors durant la dictadura de Primo de Rivera i la República.

En finalitzar la guerra civil va ser nomenat director de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, càrrec al que va renunciar pocs anys després perquè Ramón Menéndez Pidal, exiliat durant el conflicte i també acadèmic d’honor de la RAED, recuperés el càrrec. Pemán, llavors, es va dedicar per complet a l’activitat literària. Va col·laborar amb assiduïtat en premsa, i va redactar comèdies costumistes i de tall castís, que van ser representades a diversos teatres de Madrid. “La casa” (1946), “Callados como muertos” (1952), “Los tres etcéteras de don Simón” (1958) i “La viudita naviera” (1960) són algunes de les seves obres dramàtiques més reeixides.

La seva activitat en la llavors Acadèmia de Doctors del Districte Universitari de Barcelona apareix recollida ja als Anals de la institució que recullen els treballs presentats entre els anys 1945 i 1953, i el seu nomenament com a acadèmic d’honor està recollit en 1966. Entre els discursos que la Reial Acadèmia guarda amb zel es troba el seu “La poesía y la medicina ante la muerte”. Pemán va ser, a més, el guionista de diverses pel·lícules representatives del nacional-catolicisme. Com a narrador, va destacar per les novel·les d’humor lleuger, com ara “Romance del fantasma y doña Juanita” (1927), “Volaterías” (1932), “De Madrid a Oviedo” (1932), “Señor de su ánimo” (1943), “La novela de san Martín” (1955) i “De Madrid a Oviedo pasando por las Azores” (1964). La seva obra prolífica poètica es caracteritza per la senzillesa, amb obres de referència com “De la vida sencilla” (1923), “Señorita del mar” (1934) i “Poema de la Bestia y el Ángel” (1938).