La Junta General Extraordinària de la RAED designa acadèmics d’honor a Hélène Langevin-Joliot i Pierre Joliot-Curie, néts de Marie i Pierre Curie
Família, Pierre i Marie Curie amb la seva filla Irène, c. 1904, poc després que la parella hagués compartit el Premi Nobel de Física
La Junta General Extraordinària de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) va triar el passat 11 d’abril com acadèmics d’honor a Hélène Langevin-Joliot, doctora en Física nuclear per la Universitat de París, i a Pierre Joliot-Curie, doctor en Bioquímica per la Universitat de París. Es dóna la circumstància que tots dos germans, científics de gran rellevància internacional, són els néts i fills de quatre premis Nobel: Marie Curie, Pierre Curie, Irène Curie i Pierre Joliot.
Ambdós són néts de Marie Curie, que va obtenir el preuat guardó en dues ocasions, el 1903 el de Física i el 1911 el de Química. També van comptar amb aquesta distinció el seu avi Pierre, espòs de Marie, i els seus pares Frédéric i Irène Joliot-Curie. Hélène Langevin-Joliot (París, 19 de setembre de 1927) no va arribar a conèixer al seu avi i tenia set anys quan va morir la seva àvia Marie, una dona afectuosa i dolça que jugava amb ella al parc, la portava a passejar per la vora del Sena i l’embolicava d’amor i tendresa. Va ser a partir dels 15 anys quan va començar a tenir consciència de la importància del treball de la seva àvia i de la repercussió que tenia el fet de dir el seu nom o el dels seus pares en tot el món. “De petita jo no era conscient de res d’això. Només eren la meva àvia i els meus pares, res més”.
Marie, Irene i Hélène, tres generacions de físiques Curie M.V.
Hélène va acabar els seus estudis de batxillerat amb molt bones notes. A casa es parlava de ciència contínuament i ella pensava que era una feina fàcil, així que es va deixar portar per aquell impuls i per la sensació de poder ser feliç a través de la seva professió, perquè a casa mai no li van plantejar que la ciència era per tenir reconeixement públic, sinó més aviat una sensació de joc, de gaudir. “Aquestes van ser les vivències que em van empènyer a ser física nuclear”, afirma.
“El meu avi Pierre era un pensador i un científic del més alt nivell que representa el final del segle XIX i principis del XX. Marie va ser un exemple de tenacitat, treball i organització. Si hi havia alguna cosa que volia fer, res se li resistia. La meva mare era més semblant a Pierre, sempre deia que per això jo m’entenia tan bé amb Marie. El meu pare era tot focs d’artifici, un home exuberant, elegant, que sempre intentava convèncer el seu interlocutor. La meva mare es limitava a dir la seva, però el meu pare volia convèncer”. Hélène se sent orgullosa d’haver estat tan tenaç i de seguir treballant encara, als seus 92 anys.
Marie Curie, Irène Joliot-Curie, Pierre Joliot (el nadó), Hélène Langevin-Joliot, Frédéric Joliot-Curie i la seva mare Emilie
Pierre Joliot-Curie (París, 1932) és un gran científic que als seus 87 anys segueix en actiu i ofereix conferències pel món. “Mai no he guanyat un Nobel ni aspiro a fer-ho”, afirma el nét de Pierre i Marie Curie i fill de Fréderic i Irène Joliot-Curie. Per a ell, biòleg especialitzat en la fotosíntesi, la competitivitat és destructiva. En la seva opinió, la ciència és l’art de fer descobriments de fenòmens que es corresponguin amb la realitat. Per això és imprescindible la imaginació, el risc i no témer a l’errada.
Treballa en parella, igual que ho van fer els seus pares i avis, però manté les distàncies. “El que tenim en comú és que combinem dues personalitats oposades. No puc imaginar dues persones més diferents que Pierre i Marie Curie: ell era un poeta de la ciència. Ella, una lluitadora. La seva combinació va ser extraordinària”, explica. Joliot-Curie recorda la seva infància com una època molt feliç. Els seus pares portaven la ciència a casa, però, a diferència de la seva germana, “que era una estudiant excel·lent”, el biòleg es defineix com una persona mandrosa: “Sempre ho vaig ser. Encara avui. No vaig obrir el laboratori perquè vulgui el bé per la societat, sinó perquè és el que em diverteix”. L’important per a ell és la recerca, mantenir viva la investigació. Citant a la seva àvia, recorda: “La recerca és l’última forma d’aventura que li queda a l’home”.
