Dr. Francisco López Muñoz
Francisco López Muñoz, catedràtic de Farmacologia i vicerector de Recerca, Ciència i Doctorat de la Universitat Camilo José Cela, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina del País Basc i d’altres acadèmies nacionals i internacionals i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reconstrueix a partir de diaris, memòries i testimonis de postguerra, què van veure i què van entendre els metges i sanitaris de la División Azul sobre la persecució dels jueus al front de l’Est a l’article “Los médicos españoles de la División Azul y el Holocausto”, publicat a l’últim número dels “Anales de la Real Academia de Doctores de España”, corresponent al volum 11, número 2, del 2026. L’acadèmic firma el seu estudi al costat d’Esther Cuerda, professora del Departament d’Història, Filosofia i Ètica de la Medicina de la Universitat Heinrich Heine de Düsseldorf, Alemanya.
Els dos experts expliquen que entre el 1941 i el 1943 van servir a la Divisió Espanyola de Voluntaris, enquadrada en la Wehrmacht com a 250a Divisió d’Infanteria, uns 208 oficials mèdics, uns quaranta facultatius aliens al Cos de Sanitat Militar, 16 farmacèutics i prop de 150 infermeres. Van atendre ferides de combat, congelacions, infeccions i malalties infeccioses en llocs de socors, hospitals de campanya i centres d’evacuació a Vílnius, Riga i Königsberg. Al front, sobretot en el Voljov i més tard al flanc sud del cèrcol de Leningrad, el contacte amb població jueva era ja impossible: aquella comunitat havia estat aniquilada abans que arribessin els espanyols. La trobada es va produir a la rereguarda i en el trànsit cap a l’Est.
L’agost del 1941, en creuar Grodno, els divisionaris van veure barris jueus, braçalets amb estrella i grups conduïts per alemanys a feines de desenrunament. El doctor José Luis Cáceres García de Viedma ho va anotar al seu diari amb to gairebé turístic: “les hebrees cridaven l’atenció per la seva abundància i principalment per la seva bellesa”. No esmenta les matances de l’Einsatzgruppen B de juliol ni els dos guetos que es tancarien al novembre. A Vílnius, pels voltants del qual va passar el 8 de setembre, acabaven d’executar-se milers de civils al bosc de Ponary. L’hospital espanyol es va instal·lar allà mesos després, el febrer del 1942, en una antiga residència de ferroviaris, a cinc quilòmetres del nucli urbà. A Riga, l’edifici de l’antic Deutsche Krankenhaus es va convertir en hospital d’evacuació just després de la matança de Rumbula, on 30.000 jueus van ser afusellats.
Dins d’aquells hospitals la convivència era una altra. El servei mèdic va ocupar personal auxiliar jueu i intèrprets en condicions comparables a les d’espanyols, polonesos, alemanys o bàltics. Alguns soldats escortaven aquells treballadors quan anaven i venien del gueto. Fora, els sanitaris percebien la discriminació i les vexacions, tant alemanyes com de milícies locals. Sabien, segons testimonis orals posteriors, que una cosa greu ocorria amb els reclosos. No consta, tot i això, que coneguessin el disseny de la denominada solució final ni el funcionament de les cambres de gas. Com a gran part de la població civil alemanya, van veure el maltractament i no el pla industrial d’extermini.
Els autors subratllen una diferència de fons amb altres aliats de l’Eix. Les tropes espanyoles no van protagonitzar assassinats sistemàtics de jueus, a diferència d’unitats romaneses, hongareses o ucraïneses. Tampoc no van ser testimonis directes de les execucions dels Einsatzgruppen, tot i que van coincidir en temps i zona durant l’avenç. L’antisemitisme que arrossegaven era, afirmen Cuerda i López Muñoz, l’ideològic i no racial propi de l’Espanya de l’època: sense l’odi biològic nazi i, a la pràctica, sense animositat operativa. No van ser perpetradors. Els gestos de protecció, en canvi, van ser limitats i poc contundents si es comparen amb els de soldats italians o amb l’acció diplomàtica de figures com Ángel Sanz Briz a Budapest. Als hospitals de rereguarda sí que hi va haver mesures puntuals i efectives a favor del personal jueu col·laborador.
Reconegut divulgador de la història contemporània, la literatura espanyola dels Segles d’Or i la medicina i farmacologia, López Muñoz és doctor en Medicina i Cirurgia i doctor en Llengua i Literatura Espanyoles, especialista en Medicina Farmacèutica i diplomat en Estudis sobre l’Holocaust per l’Escola Internacional per als Estudis de l’Holocaust de Yad Vashem, a Jerusalem. És investigador de l’Institut de Recerca Hospital 12 de Octubre de Madrid, membre del Consell Rector de l’Institut de Recerca Sanitària HM Hospitales i de l’Institut d’Estudis Medievals i del Segle d’Or Miguel de Cervantes de la Universitat d’Alcalá de Henares, vocal del Consell de Ciència i Tecnologia de la Comunitat de Madrid, assessor científic del Comitè Iberoamericà d’Ètica i Bioètica, membre del Comitè d’Observació de l’Observatori de Drets Humans d’Espanya, del Capítol Espanyol del Club de Roma i membre d’honor de la Fundació Ghandi-Mandela.
Ha participat en nombroses investigacions i és autor de monografies i articles en les seves àrees de recerca. Recentment ha estat nomenat de forma honorífica coronel de Kentucky i Guàrdia Civil Honorari, coincidint amb el 25è aniversari de la creació d’aquesta figura, la màxima distinció civil del cos, que s’atorga de forma excepcional, i el passat 20 de març va ser reconegut amb la Medalla al Mèrit en la Ciberdefensa que atorga l’Associació Professional de Perits de Noves Tecnologies.
