Fernando Ónega
Fernando Ónega, reconegut periodista, president del portal especialitzat 65ymás i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els seus últims articles publicats a la secció de Política del diari “La Vanguardia“ entre els passats 21 de març i 4 d’abril, en els que analitza l’actualitat espanyola i internacional. Es tracta, en concret, d’“Al caire de l’alarma democràtica”, “Proveu d’entendre en Pedro”, “El niu, quin miracle” i “Sánchez-Trump, el duel del segle”. Cap de premsa de la Presidència del Govern durant el mandat d’Adolfo Suárez i autor de bona part dels seus discursos, Ónega ha treballat en diferents mitjans escrits i audiovisuals. A la ràdio, va inaugurar el gènere radiofònic de la tribuna política en plena transició en el programa “Hora 25” de la Cadena Ser. Després ha estat director d’informatius de la mateixa cadena així com de la Cadena Cope, a més de director general d’Onda Cero. En aquesta mateixa emissora, va col·laborar amb Luis del Olmo i amb Carlos Herrera. En premsa escrita va publicar el seu primer article als 13 anys a “La Noche“ de Santiago de Compostela. Dos anys després ja firmava una pàgina setmanal i feia entrevistes a “El Progreso” de Lugo. Va dirigir el diari “Ya“, va fundar el confidencial i l’agència “Off the record” i actualment és columnista als diaris “La Vanguardia” i “La Voz de Galicia”. En televisió, va ser director de diversos programes a Televisió Espanyola, així com director de relacions externes de la cadena pública. També va presentar els espais informatius de Telecinco i Antena3. És autor de diversos llibres, entre els quals destaquen “El termómetro de la vida”, “Puedo prometer y prometo”, “Juan Carlos I” i “Qué nos ha pasado, España”. Al llarg de la seva trajectòria també ha rebut més d’un centenar de guardons.
En “Al caire de l’alarma democràtica”, l’acadèmic es mostra molt crític amb l’actitud del Govern en la seva gestió del dia a dia parlamentari, posant en risc, al seu entendre, la normalitat democràtica. “El Govern està disposat a incomplir la Constitució, negant-se a presentar els pressupostos. En una democràcia parlamentària cal exigir que el Parlament es pronunciï sobre la política de defensa, res menys. I el senyor president fa una exhibició de supèrbia i manipulació en negar-se a explicar (o negar) les maniobres del seu Govern per dominar un mitjà informatiu. Des del seu prodigiós sentit de la facècia, la seva disposició a l’escarni de l’adversari, la seva concepció de la política com a contesa permanent i la seva creixent prepotència, el senyor Pedro Sánchez s’acaba de carregar, de moment, el que va ser un invent decent: les sessions de control”, considera.
Per la seva part, en “Proveu d’entendre en Pedro”, l’analista aborda una tensió política que se situa per l’interès real dels ciutadans i un context internacional que requereix intervencions quer no arriben. “El moment és un dels més greus des de la Segona Guerra Mundial. Greu, contradictori i amb perfils còmics i graciosos. La gravetat procedeix dels termes bèl·lics utilitzats i de la por instal·lada a molts països. La contradicció, l’habitual d’aquesta crònica: Espanya viu en l’eufòria econòmica, amb el creixement més gran de la Unió Europea (3,2% l’any passat), però molta opinió pública i publicada veu un desastre de país. El còmic, que dimecres es va sentir al Congrés: Sánchez no troba la manera d’aprovar els pressupostos d’aquest any, però no passa res: després del 2025, vindrà el 2026. I el més graciós, aquells membres del Govern que es disposen a votar contra el Govern“, detalla.
Hemicicle del Congrés dels Diputats. “Ministerio de la Presidencia. Gobierno de España”
A “El niu, quin miracle”, Ónega es meravella per la permanència de la natura, en estat pur, per sobre de les desgràcies causades tant per pròpies causes naturals com per l’acció destructiva de l’ésser humà, amb els nius de les aus com a paradigma. “Són temps de destrucció. Llegeixes els diaris, encens el televisor i, quan no és una DANA, és un terratrèmol. I quan no és un terratrèmol, és una bomba. I quan no és una bomba, és un accident, tant se val. Els fenòmens destructius es diferencien pels seus danys i la maldat dels qui els provoquen. Si en el futur sobreviu algun historiador, potser bateja aquesta època com el cicle de la tempesta perfecta, en el qual es va ajuntar tot l’emprenyament de la natura, els expansionistes que destrossen els drets i llibertats de milers de milions de persones… La destrucció es veu i es fotografia i una de les imatges més repetides és la de l’abans i el després. Abans, els paisatges que des de l’espai es veien sans. Després, doloroses ferides entre les arrugues de la vella Terra. Però saben allò que qui escriu admira de debò? L’arquitectura d’aquells nius! El vent fa caure murs i sostres, enfonsa vaixells, condiciona el vol dels avions, mentre la humilíssima llar del colom, la garsa, el pinsà o el rossinyol resisteix heroicament la tempesta”, reflexiona.
Finalment, a “Sánchez-Trump, el duel del segle”, analitza amb sorna l’habilitat del president del Govern espanyol per provar de convèncer la ciutadania amb un discurs tan simplista com efectiu. “A la llista de tragèdies que fins ara al·legava per presumir d’eficàcia (pandèmia, volcà, DANA, guerres, que de tot ha passat al seu mandat), ara afegeix els aranzels, última prova per a estadistes, consolidats o meritoris. Si alguna vegada Pedro Sánchez ha presumit d’habilitat per fer de la necessitat virtut, ara ho torna a fer i aprofita l’ocasió per intentar convèncer-nos que podem confiar en ell per sortir del carreró amb el cap ben alt i la cartera decentment salvada”, conclou.
