Joaquín Ruiz-Giménez – Ministeri de la Presidència. Govern d’Espanya, via Wikimedia Commons
Joaquín Ruiz-Giménez, ministre d’Educació entre el 1951 i el 1956, ambaixador d’Espanya davant la Santa Seu entre el 1948 i el 1951, defensor del poble entre el 1982 i el 1986 i destacat acadèmic de la història de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), protagonitza una ressenya històrica al portal especialitzat Economist & Jurist sobre la seva figura, clau a la Transició, amb motiu de l’aniversari del seu nomenament com a primer defensor del poble. La Reial Acadèmia el té entre els seus membres destacats a l’apartat “Acadèmics de la nostra història centenària”, elaborat amb motiu de la publicació del llibre que recull la història de la institució des de la seva fundació a principis del segle XX.
“Ruiz-Giménez va exercir de defensor del poble des del 1982 al 1987. Va ser catedràtic de Filosofia del Dret a les universitats de Madrid, Salamanca i Sevilla. La Universitat Carlos III li va concedir el primer doctorat honoris causa de la seva història. S’havia llicenciat en Dret per la Universitat Central el 1934, també va iniciar la carrera de Filosofia i Lletres. Com a ambaixador davant la Santa Seu va negociar el Concordat que se signaria el 1953. Va ser ministre d’Educació, president del Club d’Amics de la Unesco, de Pax Romana i de Unicef Española, vicepresident de l’Institut Internacional de Drets Humans i membre de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, les seves inquietuds polítiques el van portar a fundar Esquerra Democràtica, que s’integraria a la Federació de la Democràcia Cristiana. Va fundar ‘Cuardernos para el Diálogo’ i ens ha llegat un grapat de llibres jurídics, dels quals cal destacar ‘La concepción institucional del Derecho’ i ‘Derecho y vida humana’“, resumeix la publicació la trajectòria del recordat acadèmic.
Al capdavant de “Cuardernos para el Diálogo”, Ruiz-Giménez va donar veu des del 1963 a destacades firmes opositores al franquisme, provinents majoritàriament de sectors progressistes de l’esquerra i d’una incipient democràcia cristiana espanyola. El 1967 va ser elegit vicepresident de l’Associació Espanyola de Cooperació Europea, des d’on es va convertir en un referent de l’alternativa democràtica interna al règim, en què havia ocupat destacats càrrecs polítics. Com a tal es va reunir el 1970 amb el ministre d’Afers Estrangers de la República Federal Alemanya, Walter Scheel. Des d’Esquerra Democràtica va participar en la constitució de la Plataforma de Convergència Democràtica juntament amb els representants d’altres forces polítiques com ara el PSOE, la UGT i la Unió Social Demòcrata. El 1977 va presentar la seva candidatura al Congrés dels Diputats. Tot i això, la Federació de la Democràcia Cristiana, de la qual formava part, no en va obtenir representació.
