Dr. Aldo Olcese
Aldo Olcese, president de la Fundació Independent i de l’Associació Nacional Societat Civil Ara, acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i vicepresident i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) rendeix tribut a l’article “¿Se nos muere el consenso?”, publicat el passat 8 d’abril al diari digital vozpópuli.com, a quatre figures recentment desaparegudes que en van guiar sempre pel consens i la concòrdia en el seu dia a dia i pràctica professional i política: Josep Piqué, Pedro Solbes, Juan Velarde i Salvador Sánchez Terán. Quatre humanistes i intel·lectuals que, des del postfranquisme i la transició, i fins fa pocs mesos, van exercir les seves tasques per aconseguir objectius elevats a partir de la reconciliació entre espanyols, el rigor i l’honestedat intel·lectual. I tot això des de posicions ideològiques diferents. Davant d’aquestes pèrdues, Olcese es planteja si ens trobem davant d’una fase declinant de l’esperit del consens.
L’acadèmic recorda que Sánchez Terán va negociar el retorn de l’exili de Josep Tarradellas, president de la Generalitat, una mesura que va obrir pas a la reconciliació del catalanisme amb el Govern d’Espanya. Ho va fer, a més, sense cap afany de protagonisme, convertint en peça angular de la construcció democràtica la llavors injuriada figura franquista del governador civil. Va ser el titular del Govern Civil de Barcelona que va dignificar aquell càrrec de manera superlativa posant-lo així al servei de la democràcia.
Per la seva banda, rememora Olcese, l’economista Juan Velarde va sustentar tècnicament els Pactes de la Moncloa d’Enrique Fuentes Quintana, posant la solidaritat al frontispici dels freds números i demostrant que una fiscalitat responsable podia obrir camí per solucionar les fins llavors injustes i profundes diferències socials i econòmiques al nostre país. Anys més tard, l’economista, jurista i politòleg Pedro Solbes seria la figura indispensable per temperar els ànims en diverses matèries entre el PSOE de Felipe González i el PP de José María Aznar. Ho va fer des de l’economia i les finances internacionals i en pro de la solidaritat, la conciliació i la voluntat de mantenir a ratlla la cobdícia del mal capitalisme, cosa que també va destacar una vegada nomenat comissari europeu d’Economia.
Finalment aborda la figura de Josep Piqué, economista i empresari que va tenir a càrrec seu diferents carteres durant els governs de José María Aznar, entre el 1996 i el 2003, abans de tornar al sector privat. El seu ferm compromís amb la societat civil es posa de manifest per la seva participació activa a diverses organitzacions i entitats, ocupant càrrecs com el de president de la Fundació Iberoamericana Empresarial, del Centre Internacional de Toledo per la Pau, del Fòrum i Fundació Espanya-Japó, com la presidència honorària de la Cambra de Comerç Espanya-Corea i de l’Associació per a la Cerca de l’Excel·lència, que ell mateix va fundar, i com a patró de diverses fundacions de referència (Euroamèrica, Consell Empresarial Aliança per Iberoamèrica, Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials, Junts Sumem o Espanya Constitucional), a més de com a membre de diferents consells científics (Institut Atlàntic de Govern o Reial Institut Elcano).
“El seu esperit comú de conciliació i concòrdia ha de servir de llavor per a la reconciliació i el consens de la nostra generació i de les generacions futures. Sembla que amb ells se’ns mor el consens en vista de la polarització imperant a la societat espanyola dividida i enfrontada, però el seu llegat és massa fort per desaparèixer, i això és així perquè des de l’humanisme i la concòrdia tot es pot i perquè els éssers humans som millors que pitjors, n’hi ha prou que se’ns estimuli i se’ns donin bons exemples com els dels nostres quatre amics desapareguts. Aquest exemple és més fort que qualsevol esforç de divisió i enfrontament perquè estimula en nosaltres els sentiments més nobles i les conductes més lleials, i demostra que a Espanya és molt més el que ens uneix que el que ens separa”, conclou Olcese.
