Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia i vicerector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el 6 d’agost de 2020
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), explica a l’article “Cuánto pesa el alma humana”, publicat al portal acadèmic “The Conversation”, del qual és coautor juntament amb Francisco Pérez Fernández, professor de Psicologia Criminal, Antropologia i Sociologia Criminal, la inconsistència d’una creença arrelada en diversos àmbits i estesa a la cultura popular gràcies a la pel·lícula “21 gramos”, d’Alejandro González Iñárritu. Es tracta del suposat pes que tindria l’ànima humana.
“El 1907, els rotatius ‘Boston Sunday Post’ i ‘The New York Times’ van sorprendre amb la notícia que Duncan MacDougall, un desconegut metge de Haverhill, Massachusetts, hauria ‘demostrat’ que l’ànima humana pesava al voltant de 21 grams. MacDougall partia de la hipòtesi que l’ànima humana hauria de posseir algun rastre físic, ja que no tindria sentit que, si alguna cosa existeix, no pogués mesurar-se. Va idear un original procediment experimental per endinsar-se en la qüestió: va localitzar a sis pacients desnonats que havien de morir de forma imminent. Tots sis reunien la condició de morir agònicament als seus llits, el que li permetria ser present durant els òbits i establir els pertinents controls. En la proximitat de la mort, McDougall dipositava els llits sobre una bàscula de precisió, amb un marge d’error que no superava els 5,6 grams. Alhora, com que presumia que l’ànima era un element essencial de l’espècie humana que no hauria de ser present en altres espècies, va decidir emprar gossos com a control, als quals prèviament va haver d’enverinar”.
Els resultats de MacDougall no van ser en absolut concloents i, des d’un principi, van ser molt qüestionats per la comunitat mèdica i científica de la seva època. Així mateix, tampoc van resultar satisfactoris experiments posteriors realitzats amb raigs X al moment de diversos decessos. Tot i així, la difusió d’aquestes pràctiques va fer que arrelés la creença que efectivament existia un tret físic per a l’ànima. Una creença mai no argumentada amb un mínim rigor científic i àmpliament difosa als nostres dies per la cinta cinematogràfica de González Iñárritu.