Dr. Francesc Torralba
Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull i de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, membre del Dicasteri de Cultura i Educació de la Santa Seu i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), protagonitza la popular entrevista de la secció “La Contra” del diari “La Vanguardia” a la seva edició del passat 24 de març amb motiu de la publicació de la traducció al castellà d’“Anatomia de l’esperança”, obra guanyadora de l’últim Premi Josep Pla. El llibre explora els mecanismes que sostenen l’esperit humà quan tot sembla perdut a través de la filosofia, la literatura i l’experiència humana i que s’endinsa a la matèria de les dues anteriors publicacions de l’acadèmic, “La Paraula que em sosté” i “No hi ha paraules. Com assumir la mort d’un fill”, on comparteix el duel per la tràgica mort del seu fill Oriol, de 26 anys, en un accident a la muntanya durant una travessia en la qual ell l’acompanyava.
“Fins i tot per al creient, en situacions límit el concepte de Déu trontolla. L’esperança és la lluita contra la contrarietat, un valor humà transversal i necessari per desenvolupar qualsevol projecte en la teva vida, perquè no tens garanties que vagi a acabar bé. Llavors no et queda res. I si tampoc no tens un déu que et sostingui, ve el buit”, reflexiona l’acadèmic en conversa amb la periodista Ima Sanchís. Torralba afirma que el gran aprenentatge de la vida és aprendre a perdre, perquè tard o d’hora es perd la salut, la joventut, els éssers estimats i, finalment, la mateixa vida. I, davant aquesta realitat indefugible, defensa la humilitat com a virtut essencial.
Del seu aprenentatge vital i intel·lectual conclou que l’esperança no neix de discursos ni eslògans, sinó del testimoni compartit en comunitat. Destacant que aquesta esperança no és expectativa ni autoengany, sinó una aposta sense garanties: confiar enmig de la incertesa, reconeixent els mateixos límits. Torralba critica també el que defineix com a incontinència verbal de la societat actual, que opina sobre el dolor aliè sense haver-lo viscut, i el cansament existencial provocat per la falta de propòsit. Il·lustra la importància de donar sentit a la vida amb un cas real d’un comitè d’ètica: un vidu de 90 anys va deixar de menjar a un geriàtric fins que li van donar llavors per plantar; aquell petit propòsit li va tornar les ganes de viure.
D’altra banda, el pensador aborda la figura d’Antoni Gaudí i la culminació de les obres de la basílica de la Sagrada Família als seus últims articles al diari “El Punt Avui”. A “La torre de Jesucrist”, explica el simbolisme de la verticalitat del temple, que ja és el més alt de la cristiandat. “La verticalitat és essencial en la Sagrada Família i expressa simbòlicament dos moviments a l’àmbit simbòlic: el descens de Déu a la terra, el seu descendiment al nostre nivell per mostrar-nos qui és i, al seu torn, l’elevació de l’ésser humà per sobre de les preocupacions mundanes. La torre té una funció simbòlica bastant anàloga a la de l’escala i a la de la columna. Ens permet prendre distància de la terra baixa, en paraules d’Àngel Guimerà, i elevar-nos a la Terra Alta, la terra dels pensaments purs i dels valors nobles. El simbolisme de la torre, per la seva estatura i elevació, evoca un significat espiritual. Per la seva posició vertical, evoca la seva voluntat d’unir el cel amb la terra, el transcendent amb l’immanent. El fet que contingui el campanar simbolitza la trucada a l’oració”, explica.
A “Gaudí i Eugeni d’Ors”, d’altra banda, rememora algunes de les reflexions de l’autor de “Glossari” sobre l’arquitecte de Reus. “Eugeni d’Ors situa Antoni Gaudí en una posició visionària, suggerint que les seves idees sobre l’arquitectura són avançades al seu temps. En lloc de ser un simple representant dels corrents de la seva època, Xènius veu a Gaudí a algú que anticipa una nova manera de construir i concebre l’espai, on l’arquitectura és part d’un sistema simbòlic més gran. Per a Eugeni d’Ors, Antoni Gaudí crea una nova arquitectura del futur en la qual l’art, la tècnica i l’espiritualitat són en perfecta harmonia. Eugeni d’Ors destaca el caràcter individualista i únic d’Antoni Gaudí, que no se sotmet a les tendències o influències predominants de la seva època. En aquest sentit, l’arquitecte català es mostra com un iconoclasta, algú que, encara que connectat a la seva tradició i cultura local, va més enllà dels límits imposats per qualsevol escola artística”, assenyala.
Docent i divulgador de l’humanisme cristià en importants mitjans de comunicació catalans com ara Catalunya Ràdio i els diaris “La Vanguardia” i “El Punt Avui”, l’acadèmic és autor de llibres destacats com “El sentit de la vida” (2008), “No passeu de llarg” (2010), “El valor de tenir valors” (2012), “Un mar d’emocions” (2013), “Córrer per pensar i sentir” (2015), “Saber dir no” (2016) o “Món volàtil” (2018). Durant la pandèmia, Torralba va publicar els llibres “Humildad”, “Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat”, “Formar personas. La teología de la educación de Edith Stein”, “Vivir en lo esencial. Ideas y preguntas después de la pandemia”, “L’ètica algorítmica”, que va ser guardonada amb el Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic que atorguen la Reial Acadèmia de Bones Lletres i l’editorial Edicions62; “La façana de la Glòria de la Sagrada Família. Fonts espirituals i teològiques de l’escatologia d’Antoni Gaudí”, fruit de la seva quarta tesi doctoral, que va llegir fa un any; “Cuando todo se desmorona. Meditar con Kierkegaard” (2023) i “Benaurances per a agnòstics” (2024). Va ser reconegut amb el Premi Ratzinger 2023, atorgat per la Fundació Vaticana Joseph Ratzinger-Benet XVI.
