Francisco López Muñoz participa a la Reunió Internacional en Psiquiatria i Psicoteràpia Centrada en el Pacient i a la Jornada de la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia, director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va presentar el passat 9 de febrer dins del marc de la II Reunió Internacional en Psiquiatria i Psicoteràpia Centrada en el Pacient i II Jornada de la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica el treball “Depresión resistente al tratamiento: Alternativas terapéuticas”. La sessió es va celebrar a l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid.
En la seva exposició, l’acadèmic va analitzar la problemàtica que suposa l’anomenada depressió resistent al tractament (DRT) i quins són, a dia d’avui, les alternatives terapèutiques disponibles a l’arsenal farmacològic. Els trastorns depressius conformen la patologia mental més freqüent, fins al punt que la seva prevalença està estimada actualment entre el 9% i el 20%, segons diferents estudis. A nivell mundial, la depressió és la principal causa de discapacitat, suposant fins al 13,4% i el 8,3% del total d’anys perduts per discapacitat en dones i homes, respectivament.
Una part d’aquesta discapacitat es deu al fet que només un petit percentatge de pacients rep un tractament correcte, mentre que d’altres reben dosis inadequades o tenen una pobra adherència terapèutica.
López Muñoz ha destacat que, habitualment, la primera línia de tractament dels trastorns depressius solen ser els antidepressius de la família dels inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) o els inhibidors de la recaptació de noradrenalina i serotonina (IRSN). Però l’alleujament dels símptomes que ocasionen aquests agents no passa abans de la segona o tercera setmana de tractament i tan sols el 28% de pacients aconsegueixen la remissió dins de les 10 a 14 setmanes de tractament. A més, entre el 30% i el 45% dels pacients no responen als tractaments o presenten respostes parcials.
L’acadèmic va desglossar les alternatives farmacològiques propostes a l’actualitat per abordar aquest problema, com l’optimització de la dosi de l’antidepressiu, la substitució o canvi de l’antidepressiu per un altre, generalment de grup farmacològic diferent, l’associació de l’antidepressiu de base amb un altre antidepressiu amb mecanisme d’acció complementari o les tècniques de potenciació, consistents en l’addició d’un medicament no pertanyent al grup dels antidepressius, com el liti, les hormones tiroïdals o els antipsicòtics atípics. Va concloure destacant que, tot i que la DRT és un fenomen clínic habitual, l’evidència científica sobre el seu abordatge terapèutic segueix sent limitat.
