La taula de debat va abordar la noció de crisi com una categoria central per comprendre el moment històric que travessa la civilització. Lluny de reduir-la a un fenomen conjuntural o a una successió de dificultats econòmiques, socials o psicològiques, els experts van abordar la crisi com una realitat estructural que afecta simultàniament la cultura, la persona, el treball i la dimensió espiritual de l’ésser humà partint d’una reflexió general sobre el concepte mateix de crisi. En el seu sentit més profund, van coincidir, la crisi no és únicament ruptura o col·lapse, sinó també trànsit, transformació i possibilitat de redefinició. Tot i això, la crisi actual es caracteritza per als tres acadèmics per una acumulació de factors desestabilitzadors que generen desorientació col·lectiva: acceleració tecnològica, debilitament de referències culturals compartides, fragilitat institucional, incertesa geopolítica i pèrdua progressiva d’horitzons de sentit.
Colón Palasí, González de Posada i Sans Segarra, van aprofundir en la dimensió existencial de la crisi com una experiència de pèrdua de sentit, de fractura interior o de desconnexió entre la persona i el seu entorn vital. En aquest sentit, van examinar els seus factors desencadenants, com la hiperestimulació digital, aïllament social, debilitament de vincles familiars i comunitaris, pressió competitiva i relativisme cultural, així com les seves manifestacions clíniques i conductuals. I entre els seus riscos principals van apuntar l’increment de conductes autolesives i suïcidi, especialment entre adolescents i joves, un greu problema que no només s’ha d’abordar des de la medicina i la psicologia, sinó també des de l’educació, la cultura i l’estructura social al seu conjunt.
Colón Palasí va abordar la crisi actual des de l’àmbit econòmic i laboral, assenyalant que el model productiu genera exclusió social i deixa fora moltes persones que no encaixen als sistemes tradicionals d’ocupació. A partir de la seva pròpia experiència empresarial, de marcat caràcter inclusiu i social, va proposar models d’empresa amb responsabilitat, capaços d’integrar persones vulnerables al món laboral. Per a ell, una part de la solució a la crisi humana passa per construir organitzacions econòmiques més inclusives i centrades a la dignitat de la persona.
Per la seva part, González de Posada va focalitzar la seva anàlisi a una perspectiva cultural i del coneixement, argumentant que la societat contemporània viu una fragmentació del coneixement: l’especialització extrema dificulta tenir una visió global dels problemes humans. A aquest punt, va defensar la necessitat de recuperar l’humanisme i el diàleg entre disciplines, integrand ciència, filosofia i cultura. Segons el seu plantejament, comprendre la crisi de la humanitat requereix una mirada històrica i crítica sobre el desenvolupament científic i social.
Pel que fa a Sans Segarra, va plantejar que la crisi actual de la humanitat no és només material o econòmica, sinó una crisi de consciència i de valors, considerant que el progrés científic i tecnològic ha avançat més ràpid que el desenvolupament ètic i espiritual de l’ésser humà. L’expert va subratllar que moltes persones viuen amb buit existencial, ansietat i pèrdua de sentit, la qual cosa es reflecteix en problemes socials i psicològics creixents, i per combatre’l va proposar de recuperar una visió més integral de l’ésser humà, que combini ciència, espiritualitat i reflexió sobre el propòsit de la vida.
Tots tres acadèmics van incidir en la importància del paper del sistema educatiu en la formació del caràcter i la resiliència per afrontar els reptes que planteja el present i que plantejarà el futur, amb l’anunciada influència de la intel·ligència artificial en la redefinició de la responsabilitat humana i la importància de revaloritzar el factor humà s l’àmbit laboral. Sense eludir a la seva reflexió la qüestió religiosa i espiritual, integrant perspectives mèdiques, filosòfiques, econòmiques i humanistes a una visió articulada i rigorosa.
Format en Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, Colón va iniciar la seva trajectòria professional en diferents centres psiquiàtrics a Saragossa, Martorell i Salt. El 1982 va fundar la cooperativa La Fageda, a Olot, com a resposta a les condicions de vida dels antics manicomis. El projecte combina activitats productives -granja, jardineria, elaboració de lactis i melmelades i visites guiades- amb un model d’acompanyament integral que inclou ocupació, formació, habitatge, lleure i suport psicosocial. La singularitat de La Fageda ha aixecat interès nacional i internacional i s’estudia a escoles de negoci com ara IESE, ESADE o la Universitat de Harvard. El projecte rep anualment milers de visitants i està reconegut com un cas d’èxit en economia social i gestió centrada en la persona. Al llarg de la seva trajectòria, Colón ha rebut nombroses distincions institucionals, entre les quals destaquen la Creu de Sant Jordi, màxima distinció de la Generalitat de Catalunya, el 2009, o el recent doctorat honoris causa per la Universitat de Girona.
González de Posada és enginyer i doctor de Camins, Canals i Ports per la Universitat Politècnica de Madrid, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Pontifícia de Salamanca i llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat Complutense de Madrid. Fou reconegut amb la Medalla d’Honor al Foment de la Invenció i fou així mateix rector de la Universitat de Cantàbria. És acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Doctors d’Espanya i membre de l’Acadèmia Mundial d’Arts i Ciències, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Cadis, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i la Reial Acadèmia de Ciències, Belles Arts i Bones Lletres d’Ècija i acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Cantàbria, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Cadis i de la Reial Acadèmia de Medicina de Canàries. És també acadèmic i presideix l’Acadèmia de Ciències, Enginyeries i Humanitats de Lanzarote.
Finalment, Sans Segarra va ser pioner a l’ús de la laparoscòpia en cirurgia general, antic cap de Cirurgia Digestiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge, professor de Cirurgia General i Digestiva de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Després d’estudir l’experiència d’un dels seus pacients que havia aconseguit recuperar-se d’un estat de mort clínica es va interessar per estudiar aquest fenomen des d’un punt de vista estrictament científic. Des d’aleshores ha aconseguit documentar cinc casos clínics de pacients en estat de mort clínica que van recobrar la vida en col·laboració amb el seu equip mèdic. Ha difós els seus coneixements de forma didàctica a les seves obres de recent aparició “La supraconciencia: vida después de la vida” i “Ego y supraconciencia: buscando el sentido de la vida”.
