La Reial Acadèmia tria com a acadèmic d’honor a Mario Capecchi, el nen del carrer reconegut per l’Acadèmia Sueca pels seus estudis amb cèl·lules mare
La Junta General Extraordinària de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) va triar el passat 11 d’abril passat com a nou acadèmic d’honor a Mario Capecchi, premi Nobel de Medicina l’any 2007 al costat d’Oliver Smithies i Martin Evans. Professor de Genètica Humana i Biologia a l’Escola de Medicina de la Universitat de Utah, el nou acadèmic va ser mereixedor del reconeixement de l’Acadèmia Sueca pels seus treballs sobre cèl·lules mare i manipulació genètica en models animals. Capecchi, de fet, va ser un pioner en la gènesi de ratolins portadors de mutacions genètiques.
José Ramon Calvo, acadèmic de número i president de l’Institut de Cooperació Internacional de la RAED, va dedicar un interessant estudi a la història personal de Capecchi que va presentar al IV Acte Internacional-Congrés Europeu d’Investigacions Interdisciplinàries de la RAED, que es va celebrar el passat mes de juliol a diverses capitals de la Mediterrània. Sota el títol “De Oliver Twist al premio Nobel”, Calvo va ressenyar la història d’un nen italià marcada profundament per la Segona Guerra Mundial i els avatars de la postguerra.
Amb el seu pare a l’Exèrcit i la seva mare al camp de concentració de Dachau, Capecchi va passar els anys de la guerra al si d’una família de pagesos que el va acabar abandonant a la seva sort. A la fi de la guerra la seva mare, supervivent del camp, va aconseguir trobar-lo i tots dos van emigrar als Estats Units, on el jove va aconseguir graduar-se a la Universitat de Harvard. Després de tota una vida dedicada a la docència i la investigació, la concessió del Nobel i la seva aparició als mitjans li van permetre retrobar-se amb part del seu passat, ja que la seva germana, llavors de 68 anys, el va reconèixer.
Capecchi sempre ha considerat que la seva dura infància va influir, d’una forma o una altra, en la seva obstinada dedicació a la ciència. “No està clar si aquestes experiències de la primera infància van contribuir als èxits que he gaudit o si aquests èxits es van aconseguir tot i aquestes experiències -va assenyalar al Japó el 1996, quan va recollir el Premi Kyoto en Ciència Bàsica-. ¿Podrien tals experiències haver contribuït a factors psicològics com la confiança en un mateix o l’enginy? al carrer vaig aprendre a confiar en mi. Jo estava sol. Crec que el meu treball d’avui com a científic està vinculat a aquesta etapa. La meva ment era el meu entreteniment. Tot el temps desenvolupava plans que després havia de complir. Cal tenir un pla. Una idea de cap a on un vol anar. I desitjar-ho molt”.
