Manuel Murillo, director de comunicació de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta a la comunitat acadèmica l’article “Evitar la visió precària de la comunicació alimentària. Una necessitat estratègica”, on analitza el paper decisiu de la comunicació corporativa en un sector clau per a l’economia com el de l’alimentació i, alhora, necessitat d’un rigor i veracitat estricte en estar relacionat amb la salut individual i pública. El treball ha estat publicat per la revista “Llengua, societat i comunicació” que edita la Universitat de Barcelona, al seu número 19, corresponent a l’estiu del 2021.
Evitar la visió precària de la comunicació alimentària. Una necessitat estratègica
L’àmbit de coneixement de la comunicació alimentària
A la comunicació alimentària els temes relatius a la seguretat i la innocuïtat dels aliments són de gran interès per als mitjans de comunicació. Aquests s’erigeixen en transmissors dels riscos del consum de determinats productes que són al mercat i, per tant, que es poden trobar a l’abast de tots els consumidors. Tot i això, parlar de “comunicació dels aliments” té diverses vessants, més enllà de ser una part important i necessària en la gestió de les alertes alimentàries. En aquest sentit, la comunicació alimentària o dels aliments podria subdividir-se en diversos espais informatius als mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials, segons l’enfocament de la informació, com els següents:
- Seguretat alimentària (relativa a la informació sobre alertes alimentàries, riscos per a la salut, prevenció i gestió de crisis alimentàries i etiquetatge dels productes).
- Educació, divulgació nutricional i hàbits de consum saludables (campanyes sobre alimentació i rutines de consum i les bondats que determinats aliments tenen sobre la salut i el benestar personal i col·lectiu).
- Innovació sobre tecnologia dels aliments (informació sobre avenços agroalimentaris, disseny i R+D+i de “nous aliments” i “aliments frontera”, com els probiòtics o prebiòtics, entre d’altres).
- Alimentació sostenible (agricultura, ramaderia i aliments que afavoreixen la sostenibilitat del planeta des del punt de vista mediambiental i de lluita contra la fam a la societat d’acord amb els Objectius del Mil·lenni de l’ONU).
- Indústria alimentària com a sector econòmic i generador d’ocupació (informació sobre empreses, corporacions, el sector agroalimentari i el seu pes al producte interior brut i l’actualitat corporativa nacional i internacional).
- També s’hi podria afegir el màrqueting i la comunicació de la indústria agroalimentària, ramadera i pesquera des d’un punt de vista corporatiu i organitzatiu, però no és el cas d’estudi en aquest article.
És curiós comprovar les diferents interpretacions del terme “seguretat alimentària” que es fan depenent de la procedència del mitjà de comunicació. Fonamentalment, si és un mitjà iberoamericà, té l’accepció de subalimentació. En canvi, als mitjans catalans i espanyols s’identifica amb “les característiques innòcues per a la salut del consum d’un determinat producte alimentari”. Així mateix, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) assenyala com a característiques de la “seguretat alimentària i nutricional” el fet de tenir menjar disponible, que hi hagi una manera d’aconseguir-ho (per exemple, diners per comprar aliments), que aquests aliments siguin suficients, innocus i nutritius perquè el nostre cos pugui aconseguir l’energia i els nutrients necessaris per tenir una vida sana, i, finalment, que aquesta situació sigui continuada en el temps.
Sr. Manuel Murillo
En part, aquesta confusió i ambivalència en la interpretació del terme “seguretat alimentària” podria ser conseqüència, principalment, d’una traducció deficient de “food security” (que fa referència en anglès a l’accés als aliments) i “food safety” (que s’identifica amb la innocuïtat dels aliments). Els mitjans de comunicació amb prou feines consideren les informacions sobre “food security” com a informacions relatives a la comunicació alimentària, sinó que es relaciona més aviat amb el tercer sector i la solidaritat.
Avui dia també cal tenir en compte nous camps disruptius de la comunicació alimentària que estan adquirint importància i que tenen a veure fonamentalment amb la investigació genètica (nutrigenòmica o la informació sobre la microbiota intestinal, entre d’altres). També trobem la investigació que la indústria farmacèutica i els centres de referència estan fent sobre els productes i els aliments del mar i les seves peculiaritats. Fins i tot nous àmbits com la bioinformàtica s’estan enfocant molt en aquest moment en el tractament de grans volums de dades. Tant és així que l’objectiu és buscar respostes al Big Data i la intel·ligència artificial en dos àmbits principals: la salut i el sector alimentari (Bioinformàtics Barcelona, 2015).
La comunicació alimentària és, consegüentment, molt polièdrica i multidisciplinària, ja que, amb el denominador comú de l’aliment, la informació transita a diferents seccions dels mitjans de comunicació (societat-salut, economia-empresa, innovació, educació i, fins i tot, gastronomia , nutrició i estètica i bellesa). ¿Podríem definir així un àmbit ampli de “comunicació alimentària o dels aliments”? És complicat, ja que la comunicació alimentària sembla només patrimoni de la comunicació de crisi, és a dir, de la comunicació relativa a la gestió de les crisis sanitàries provocades per les alertes pel consum d’aliments en mal estat i les seves conseqüències a la població. Ni els mitjans de comunicació, ni els periodistes, ni la formació de comunicadors i divulgadors aglutinen i dominen tot el coneixement i la influència que l’univers informatiu dels aliments té en aquell moment i tindrà en un futur proper. Per això, s’ha optat per l’opció precària i no àmplia de la comunicació alimentària.
El filòsof i antropòleg alemany Ludwig Feuerbach va dir, el 1850, en el seu escrit “Ensenyament de l’alimentació”: “Si es vol millorar el poble, en comptes de discursos contra els pecats, donin millors aliments. L’home és el que menja”, que amb el temps sovint s’ha interpretat com “som el que mengem” (Los Infoodistas, 2021). Sens dubte, es va convertir en una de les primeres accions divulgatives sobre la comunicació dels aliments que va tenir poc a veure amb la innocuïtat més aviat amb el dret a accedir als aliments per part de la població més desafavorida. No obstant això, anys més tard, el 1906, la societat americana es va alarmar sobre, en aquest cas, la salubritat i innocuïtat dels aliments a conseqüència de la publicació de la novel·la “La Jungla” (Collado Santiago, 2013), del periodista i novel·lista nord-americà Upton Sinclair. Es descrivien les dures condicions de vida i explotació en un escorxador de Chicago d’immigrants nouvinguts als Estats Units a la recerca del somni americà. Sinclair il·lustrava les condicions deficients i escandaloses d’insalubritat d’aquestes instal·lacions, i el tractament insà que la indústria càrnia de llavors donava als seus productes, cosa que va escandalitzar la societat nord-americana de principis del segle XX.
Aquesta indefinició conceptual, i el poc clar abast de la comunicació alimentària, també es pot veure reflectida en l’oferta formativa sobre seguretat alimentària i comunicació alimentària que hi ha als plans docents universitaris. D’aquesta manera, en màsters oficials com l’interuniversitari de seguretat alimentària de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, la comunicació fa referència fonamentalment a la comunicació de crisi. D’altra banda, màsters com el Màster Universitari en Nutrició Humana i Dietètica Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid o cursos especialitzats com Especialització en Educació i Comunicació Alimentària de la Universitat Oberta de Catalunya s’enfoquen més en aspectes de comunicació nutricional, d’hàbits de consum i fins i tot imatge personal.
Societat i credibilitat del periodista alimentari
El número 1 de la revista “Alimentació i comunicació” (setembre 2020), editada per l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC-UPF) de la Universitat Pompeu Fabra i el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, reflectia una enquesta sobre els principals temes d’interès de la societat catalana en matèria d’alimentació. A l’article “Quins són els interessos i hàbits informatius de la població relacionats amb l’alimentació?” (Casino, 2017) d’aquest monogràfic, escrit per Gonzalo Casino, director adjunt de l’OCC-UPF, s’afirma que “l’interès de la població catalana pels temes alimentaris divulgats a través dels mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials és entremig i alt (3,47 sobre 5)”. Afegeix que “els tres punts alimentaris que més inquieten la població de Catalunya són els efectes que tenen els aliments a la salut, les idees i notícies falses sobre alimentació i l’impacte de la producció dels aliments sobre el medi ambient”.
Aquests tres assumptes destacats són els únics que susciten “bastant interès” (4 sobre 5). A l’article, Casino també afirma que “la població és molt receptiva a rebre informació i aprendre sobre els temes d’alimentació, però troba a faltar fonts de confiança. Es detecta que hi ha un espai i una necessitat de nous canals que ofereixin o filtrin informació de qualitat”. El més sorprenent d’aquesta enquesta, realitzada mitjançant un grup focal, és que els metges i altres sanitaris, juntament amb els científics, són els professionals que mereixen més credibilitat quan
s’informen sobre alimentació. D’altra banda, els periodistes i els tècnics de l’Administració són els professionals que mereixen una credibilitat menor quan informen sobre aquests temes.
Segons les dades de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) (Ministeri de Consum, 2021), durant el 2020 es van notificar 356 alertes alimentàries a Espanya, que inclouen informació sobre “aquelles alertes alimentàries que hagin de ser objecte d’informació pública, tant per la seva repercussió sanitària com per la possible distribució al consumidor final. No s’hi inclouen les alertes alimentàries d’al·lergògens ni les de complements alimentaris que, per les seves característiques particulars, disposen d’una subsecció específica”. Aquestes alertes alimentàries, juntament amb la informació que proporcionen les principals associacions de consumidors i les entitats administratives de seguretat alimentària autonòmiques (recollides principalment per les agències d’informació general com Efe, Europa Press i l’Agència Catalana de Notícies als seus despatxos) són les principals fonts dinformació dels mitjans de comunicació. Tot i això, segons Juan Ramón Hidalgo, advocat especialitzat en seguretat alimentària, professor del Màster de Seguretat Alimentària i expresident de la Societat Espanyola de Seguretat Alimentària, en poques ocasions les pimes que pateixen una crisi alimentària gestionen convenientment la comunicació.
Segons dades de la Promotora dels Aliments Catalans (Prodeca, 2021), el sector agroalimentari genera un volum de negoci de 38.205 milions d’euros, xifra que equival al 16,28% del PIB de Catalunya, i que proporciona una ocupació directa a 163.372 persones. Aquestes dades el converteixen en el primer sector econòmic del país. L’integren 57.423 explotacions agràries, 3.922 indústries d’alimentació i begudes i 436 establiments de la indústria auxiliar agroalimentària. D’aquestes 3.922 empreses agroalimentàries catalanes, que representen un 12,5% de les espanyoles, el 75% són pimes que tenen menys de 10 treballadors. Aquest fet provoca que quan es produeix una crisi alimentària, que majoritàriament afecta petites i mitjanes empreses locals, els mitjans de comunicació no accedeixin a la font de primera mà. Això porta a una institucionalització de la informació, ja que el periodista es nodreix de la informació oficial dels organismes dintervenció i control i de les agències dinformació generals. Aquesta comunicació de crisi no només afecta la claredat de la situació d’alerta alimentària, sinó també la reputació de marca de la companyia afectada, cosa que posa moltes vegades en perill la viabilitat del negoci i els seus llocs de treball.
Conclusions
- La comunicació alimentària ha estat vigent des dels inicis del Segle XX als mitjans de comunicació ia la societat, tant en el vessant d’innocuïtat com d’accessibilitat als aliments. Durant el segle passat la comunicació alimentària ha tingut fonamentalment una gran importància en l’àmbit de la salut, que encara perdura com un dels aspectes més significatius, però no només.
- Amb la creació d’organismes d’inspecció i control, normes de seguretat i legislació sobre informació i drets dels consumidors, la informació alimentària de crisi, sobretot a causa de les alertes alimentàries, és la que té més pes i rellevància als mitjans de comunicació (per sobre d’altres aspectes importants econòmics, ambientals, socials i tecnològics).
- Avui dia els aliments comprenen nous espais de desenvolupament, progrés, cerca i oportunitats que estan configurant una pedra angular en el futur del progrés econòmic i social de la nostra societat. La comunicació alimentària no ha de donar l‟esquena a aquests nous àmbits estratègics i ha d‟erigir-se en protagonista de la transmissió dels seus continguts.
- El comunicador alimentari, des de la responsabilitat de demanar informació precisa, analitzar-la i interpretar-la per a una comprensió més gran de la societat (tasca periodística), ha de ser el responsable del seu tractament i divulgació. Per això és necessària una formació adequada que comprengui tots els àmbits en què els aliments estan afectant la vida tant de les persones com del planeta, sobretot amb l’avenç de la ciència i tecnologia en sectors com la genòmica i la intel·ligència artificial, entre d’altres.
- No existeix una oferta formativa que reculli tots els àmbits de la comunicació alimentària des d’un vessant transversal i multidisciplinari, tant des d’un punt de vista de continguts com estratègic, que tingui en compte el progrés de la societat i del seu entorn.
