Josep Ignasi Saranyana
Professor emèrit de la Universitat de Navarra, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia d’Història, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques del Vaticà i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “La discusión medieval sobre la condición femenina (siglos VIII a XIII)”, publicat al número 50 -corresponent a l’any 2018- de la revista “Medievalia”, editada per l’Institut d’Investigacions Filològiques de la Universitat Autònoma de Mèxic i reconeguda com un referent dels estudis medievals a banda i banda de l’Atlàntic.
L’estudi parteix de la discussió oberta des de la Il·lustració sobre la contradicció existent al corpus paulí entre els textos de Gàlates i de primera als Corintis, que es refereixen a la condició femenina. Els primers es consideren pro-feministes i els segons, misògins. No obstant això, la tradició cristiana va desconèixer aquesta suposada oposició. És més, aplicant l’exegesi al·legòrica a Corintis, i recolzant-se en una antropologia trimembre, va harmonitzar les dues lectures del corpus paulí i va sostenir que tot aquest corpus és pro-feminista, com explica el mateix Saranyana al resum de l’article.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
L’acadèmic explica que el gir misogin de la teologia cristiana es va produir molt tard, ja a mitjants del segle XIII, quan es va conèixer a l’occident llatí tot el llegat aristotèlic i, sobretot, la medicina greco-romana. Sant Albert Magne i Sant Tomàs d’Aquino són testimonis d’aquest gir. Un fet que fa que el corpus primari de l’Església estigui d’acord al que avui podria denominar com a igualtat de gènere. Tot i que l’objectiu de Saranyana al seu estudi és, fonamentalment, establir la unitat i autenticitat del testimoni de Sant Pau com a font primària del cristianisme.
“Vaig començar aquests estudis fa anys (‘Doctrina’ i ‘La teología’) perquè m’estranyava que tantes generacions cristianes, des dels orígens fins als anys de la Il·lustració, haguessin acceptat pacíficament l’autenticitat del corpus paulí (exceptuada evidentment l’epístola als Hebreus i, potser, les epístoles pastorals) i que, de sobte, a la volta de gairebé 1.800 anys, els exegetes haguessin descobert! que una part d’aquest corpus seria paulí i que l’altra part seria obra del paulinisme”, assenyala l’estudiós.
Per a Saranyana, al pensament cristià la dona va ser millor valorada que a la Roma i la Grècia clàssiques, tot i la pressió de l’ambient cultural, i considera que fins i tot alguns textos paulins, suposadament misògins, van ser objecte d’una exegesi al·legòrica favorable a la dona. No obstant això, quan els religiosos medievals van recuperar la cultura clàssica i van conèixer la medicina greco-romana, especialment amb la tercera entrada d’Aristòtil (des del 1220, aproximadament), es van tornar fortament misògins, arraconant la interpretació al·legòrica del corpus paulí.
