La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) continua la sèrie en què recorda als acadèmics més notables de la seva centenària història amb un altre dels seus personatges il·lustres: l’historiador, filòleg, periodista i crític literari Guillermo Díaz Plaja (1909-1984). Grans figures de la ciència i el pensament d’abast internacional que van deixar la seva empremta en la institució i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys.
Díaz Plaja va ser reconegut com a acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia el 1966, després que entre el 1945 i el 1962 col·laborés activament amb la Reial Corporació i llegís en el seu si el treball “Historia de la fantasía humana”, un estudi que no apareix en la seva bibliografia oficial i que la Reial Corporació atresora amb zel. En ell traça les principals línies de treball que va anar desenvolupant en la seva última producció assagística dedicada a l’estudi de la literatura i el pensament universals i la literatura comparada.
Nascut a Manresa de pare militar, Díaz Plaja va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a la Universitat Complutense de Madrid sota la tutela d’un altre dels prestigiosos acadèmics d’honor de la Reial Acadèmia -també recordat en aquesta sèrie-, Ramón Menéndez Pidal. Amb només 26 anys va ser reconegut amb el Premi Nacional de Literatura per la seva “Introducción al estudio del Romanticismo español” i anys després va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig pel seu “Viatge a l’Atlàntida i Retorn a Ítaca”. Al llarg de la seva carrera va conrear tant la llengua castellana com la catalana de forma indistinta i va desenvolupar la seva activitat docent com a catedràtic de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona i professor de l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de la Universitat de Barcelona, fent gala dels seus coneixements en camps tan diversos com la història, la filosofia, la literatura i l’economia. Així mateix, va ser professor de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i de l’Escola de Comerç de la Diputació de Barcelona.
Entre el 1939 i el 1970 va dirigir l’Institut del Teatre de Barcelona i des del 1966 i fins el 1970 l’Institut Nacional del Llibre Espanyol. Va pertànyer al Centre Superiors d’Investigacions Científiques, a la Societat Hispànica d’Amèrica, a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com a altres institucions espanyoles i estrangeres, a més de l’actual Reial Acadèmia Europea de Doctors. Va presidir l’Associació Espanyola de Crítics Literaris i l’Associació d’Escriptors i Artistes Espanyols als difícils anys de la transició política espanyola. Els seus camps de treball es van focalitzar en diverses etapes de la història de la literatura, amb destacats estudis sobre el Modernisme, el Romanticisme o el Barroc. Va estudiar així mateix en profunditat l’obra de Federico García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Ramón María del Valle Inclán i Eugeni d’Ors. Altres de les seves activitats literàries es van concretar en la creació d’antologies i direcció i coordinació de diverses revistes.
Va conrear també les obres autobiogràfiques, les anàlisis de l’actualitat cultural, la literatura de viatges, la crítica taurina i la poesia, tant culturalista com intimista. En la seva obra en català destaquen els seus estudis sobre cinema i sobre les avantguardes, a més de bona part de la seva obra poètica.
