“Aquesta visió panoràmica transcorre des de l’anomenat protofeminisme o feminisme premodern anomenat ‘la querella de les dones’ fins a la primera onada feminista en ocasió de la Revolució Francesa i la Il·lustració. A partir d’aquest moment els objectius a assolir passen per l’obtenció de la igualtat dels drets de la dona respecte a l’home en aspectes com la igualtat d’oportunitats en l’educació, el sufragi, la vida laboral, la política, les arts i la literatura. de personatges de rellevància en l’evolució del feminisme a Catalunya”, va resumir la intervenció el conferenciant.
Després de significatius exemples de la lluita per la igualtat al llarg de la història reflectits en cròniques, obres literàries i cultura popular, el feminisme es va consolidar com a moviment social i polític al segle XIX per despuntar com a fenomen de masses a principis del XX als Estats Units i el Regne Unit, on figures com ara Emmeline Pankhurst i la seva Lliga per al Sufragi Universal van atorgar al moviment un clar signe d’identitat que es va anar modelant al llarg de les dècades següents sense deixar de cobrar rellevància social fins al present. Manifestacions i concentracions xifrades ja en mig milió de participants es van alternar durant la lluita de les sufragistes amb crema de bústies, pintades en què s’utilitzava fins i tot àcid, llançament de pedres a aparadors i policia, atemptats a l’autoritat amb bombes incendiàries, l’apunyalament de ‘La Venus del mirall’ de Velázquez a la National Gallery i fins i tot una acció que es va cobrar la vida de l’activista Emily Davison quan intentava penjar un cartell al cavall del Rei Jordi V en plena disputa del Derby d’Epsom. S’estima que entre 1908 i 1914, els anys més durs de la protesta, van ser empresonades més d’un miler de sufragistes, entre elles Pankhurst i una de les seves filles.
Al llarg del segle XX, diverses figures han marcat l’agenda del moviment per convertir-lo en el que és avui: l’encesa debat pel vot femení que van mantenir al Congrés de Diputats Clara Campoamor i Victoria Kent -les dues úniques dones al Parlament– durant la Segona República Espanyola; la revolució que va suposar la publicació de “El segon sexe” de Simone de Beauvoir, una obra que indagava en la identitat de la dona des de diversos angles (la sociologia, la psicologia, la història, l’antropologia o la pròpia biologia) per determinar que el rol que havia acabat assumint era absolutament artificial més enllà d’unes condicions biològiques que la permetien ser mare; la figura de Betty Friedan i la seva Organització Nacional de Dones, un nou moviment cap a la igualtat real per a totes les dones als Estats Units i una societat plenament igualitària dels sexes; la lluita de Gloria Steinem i Dorothy Pitman Hughes des de l’Aliança d’Acció de les Dones, l’entitat que va acabar marcant l’Agenda Nacional de la Dona que va promoure l’Administració de Gerald Ford als Estats Units a partir del 1975 per promoure els drets de la dona, o el paper de Simone Veil en la despenalització de l’avortament a França, ara convertit en un dret constitucional.
