Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe, vicepresidenta de la plataforma ciutadana Societat Civil Catalana i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reflexiona sobre l’actualitat política espanyola i internacional als articles “El abogado general, los árboles y el bosque”, “Juan Carlos I: de la clandestinidad al trono”, “Otra vez autodeterminación o independencia a plazos”, “Remember Sarajevo“ i “En el 47 aniversario de la Constitución”, publicats entre els mesos de novembre i desembre al portal especialitzat Artículo 14 i els diaris digitals The Objective i El Imparcial.
A “El abogado general, los árboles y el bosque”, la jurista aborda les consideracions de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea relatives a les qüestions prejudicials presentades per l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes sobre determinats aspectes de la llei orgànica d’Amnistia. “Crida poderosament l’atenció que l’advocat general recorri sistemàticament al dret internacional humanitari com a generador de principis interpretatius de la seva opinió. Són desenes les vegades que ho esmenta, això sí, genèricament, sense especificar què normes o articles considera aplicables al cas. És sorprenent perquè el dret internacional humanitari és un corpus jurídic integrat per diversos tractats i altres normes de dret internacional regulador del dret de la guerra que només pot aplicar-se en cas de conflicte armat. Busca, sobretot, delimitar els drets de combatents i no combatents, així com la protecció de la població civil. I no és aplicable al terrorisme, tret que es produeixi al context d’un conflicte armat, la qual cosa implica actuació d’exèrcits, guerrilles identificades com a tals o un altre personal combatent com milícies organitzades i similars. ¿No sap l’advocat general que el dret internacional humanitari no és aplicable al terrorisme? ¿O és que ens està insinuant que el procés va ser un conflicte armat o se li ha de considerar com a tal?”, considera.
Per la seva part, a “Juan Carlos I: de la clandestinidad al trono”, l’acadèmica elogia el paper que el rei emèrit va tenir a l’impuls de la transició política cap a la democràcia a Espanya després de la mort de Francisco Franco. “Pocs sabien dels contactes, directes o indirectes, que el príncep mantenia amb l’oposició al franquisme, aglutinada entorn de la denominada Platajunta i visibilitzada a través de la denominada Comissió dels 9. Entre elles van destacar persones de l’entorn del Juan de Borbó, comte de Barcelona i pare de Juan Carlos, així com socialistes, democristians, comunistes, liberals, i monàrquics antifranquistes, que van haver d’arribar a acords primaris i parcials que possibilitessin el bon èxit del camí iniciat ja abans de la mort de Franco”, detalla.
Freixes dedica l’article “Otra vez autodeterminación o independencia a plazos” als intents al seu entendre desesperats que el president del Govern, Pedro Sánchez, planteja per mantenir tant sí com no el suport de Junts i del seu líder, Carles Puigdemont. “No està satisfet Puigdemont amb tot el que ha pactat amb Sánchez i arrencat a la democràcia, penjarella a penjarella, des de Waterloo o des de Ginebra, com a pròfug de la justícia privilegiat, que ha aconseguit blanquejar el colpisme i donar suport, també privilegiat, als hereus del terrorisme, donant-los presència institucional, que ja ningú no recorda, una ostentosa recepció al Parlament de Catalunya, presidit per la militant de Convergència Carme Forcadell, fet que escasses persones vam valorar llavors com un dels indicis del totalitarisme que s’estava instal·lant a Catalunya. Poc podíem imaginar el que vindria després”, explica.
Dra. Teresa Freixes
A “Remember Sarajevo”, la presidenta de Citizens pro Europe apel·la a la seva experiència professional a l’antiga Iugoslàvia amb motiu de la investigació de la Fiscalia de Milà sobre un presumpte “turisme de franctiradors” que sembla ser s’havia organitzat a Bòsnia, especialment a Sarajevo, per fer de la “caça” de civils durant la guerra un negoci i una macabra diversió. “Aquestes notícies m’han afectat especialment perquè he estat allà i he conegut de primera mà les seqüeles d’una guerra terrible, que aquí ocupava un telenotícies després d’un altre i allà una tragèdia després d’una altra. A més de matances com la de Srebrenica, el degoteig permanent d’atacs a la societat civil mostraven una crueltat sense límits, al que s’afegeix el que ara estem descobrint. No sé si podia saber-se llavors. Espero que a Fiscalia de Milà ens il·lustri al respecte”, assenyala.
Finalment, “En el 47 aniversario de la Constitución” és un reconeixement a una Constitució que, per a Freixes, ha aconseguit portar la concòrdia i el progrés a Espanya. “Resistint, resistint, podem preguntar-nos què és el que ens ha permès tenir-la, i mantenir-la. Si girem la vista cap als anys en què es va conjuminar, perquè per tal que en uns mesos es tingués el text van ser necessaris anys de context, podem assenyalar diversos factors. Jurídicament, vam aprendre dels textos constitucionals d’altres països que també van transitar de dictadura a democràcia, a més de les constitucions d’aquells que, després de vèncer per les armes al feixisme, van elaborar constitucions de consens. Socialment, busquem una abraçada, com el del quadre de Juan Genovés que s’exhibeix al Congrés, en el qual ens fonem espanyols de dins i de fora, d’esquerra i de dreta, del centre i, crèiem, de la perifèria.… Econòmicament, vam aconseguir uns Pactes de la Moncloa en els que vam establir les bases del diàleg social i del trànsit de l’economia cap a la modernitat. I vam tenir un llavors príncep d’Astúries que, en aquells anys, va passar de la clandestinitat al tron. Volíem viure en democràcia i volíem homologar-nos amb els altres països d’Europa”, conclou.
