August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Diversió, destrucció, distòpia del macrobotellot”. Una reflexió que se suma a la del seu anterior article “Macrobotellot”, escrit després dels greus incidents que es van produir a Barcelona durant les festes de la Mercè del 2021 i publicat per la RAED. L’acadèmic recorda els estudis sobre alcoholisme, en particular entre els joves, que ha desenvolupat al llarg dels últims anys amb la també acadèmica numerària Rosmarie Cammany com amb l’investigador Xavier Altarriba, col·laborador de la institució.

Diversió, destrucció, distòpia del macrobotellot

Macrobotellot i destrucció sembla ser un binomi indissoluble. Un ecosistema maligne. Trencar i cremar. La societat civilitzada no els ho pot permetre. Grups i grupuscles organitzant la destrucció de material urbà i propietats de particulars. On anem com a societat? Cada dia més agressions i més maldat. Cotxes i motos carbonitzats, incendis de contenidors, aparadors rebentats, orina, porqueria, enderrocs, immundícia, vidres, vidres i ampolles trencades, vòmits, caos, agressions sexuals i ara fins a punyalades. Tinc la trista sensació que un cadàver seria un triomf per a la massa.

Aquest exemple s’estén a tots els patrons de diferents ciutats. És una marea humana, una cridòria de marabunta. Terror col·lectiu. Por a la brutalitat. També s’inicia la persecució alternativa, ferir els cossos i forces de seguretat. Potser la consigna és ferir o matar policies. Quo vadis, humanitas?

Reconec que no tots els assistents són iguals, però com deia Ortega, “jo i la meva circumstància”, o la conducta de la massa humana o el rugit d’una rajada. Segur que un grupet de cinc persones no seria tan atrevit com una massa de 40.000 persones. Freud assenyala que les persones són en principi bones, i segons la seva història personal es poden convertir en bones o dolentes. Hi ha gran violència col·lectiva.

És que són homes llop i practiquen la licantropia nocturna? Emmascarats o encaputxats. I l’exemple per a l’adolescència i la joventut que puja? És evident que no tot el grup és igual. Hi ha unes organitzacions que ensenyen la destrucció i l’apliquen a qualsevol esdeveniment, festa, esdeveniment esportiu, polític, pujada d’impostos… i tot allò inimaginable. I a qualsevol ciutat espanyola, europea i americana. Sembla una massa humana assedegada de sang i de ràbia, amb ulls envermellits de nocturnitat i de satisfacció contra la civilització establerta. Socialment és una situació penosa i inacceptable. Els estimulants i l’alcohol destil·lat s’ingereixen a raig i morro. I les crisis comportamentals de l’etilisme i la poliaddicció, que poden portar al coma.

Tenen solució aquests disturbis? Jo crec que ja s’haurà assajat amb policies de paisà que aturin els assaltants de destrucció, amb barres de ferro o maons, i després de la detenció se’ls haurà obligat a pagar les destrosses. Transformar les places i carrers en rings de baralles i satisfacció destructiva, o en camp de batalla, és monstruós.

I els polítics? Romanen impassibles i ho justifiquen com un sentiment d’àmplia respiració i antirepressió. Llibertat i democràcia. I què passa l’endemà al matí? Els detinguts van a casa seva (a descansar de tanta correguda i esforç muscular).

Cal no confondre destrucció amb satisfacció i diversió, i encara menys amb llibertat i democràcia. Odi, enveja o ressentiment social?