Dr. August Corominas
August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “És possible arribar als cent anys o fins i tot més enllà?”. Endinsant-se en aquesta mateixa matèria, l’acadèmic va compartir recentment en aquesta publicació els articles “Els quatre genets de l’apocalipsi gerontològic: solitud, silenci, dolor i nocturnitat”, “Reflexió antropològica de l’edat centenària”, “D’avis a néts”, “És possible arribar als cent anys o fins i tot més enllà?” i “Mecanismes de tanatoquímica i tanatofícs en el procés de la mort”. A més és autor d’un dels capítols del llibre “Vitalidad al envejecer. Si lo deseas, puedes vivir más años con salud”, editat per la Reial Corporació amb el suport de Vichy Catalán.
Genètica i envelliment. Progèria i síndromes progeroides
La genètica és un factor important (25%) en el procés d’envelliment. Algunes persones tenen una certa susceptibilitat genètica que influeix molt més intensament que el col·lectiu mitjà. Hi ha efecte negatiu d’alguns gens (gerontogens, tanatògens o gens deleteris). Altres gens tenen efectes positius, són els gens protectors o gens de longevitat. Hi ha alguns gens en col·lectius tancats que protegeixen contra envelliment i permeten viure uns deu anys més que en la mitjana normal de la longevitat mitjana. Tenim dos bons exemples al col·lectiu jueu de Malta i al grup amish d’Oregon.
S’ha descrit que les cèl·lules viuen fins a un nombre de cronomitosis, fins a l’anomenat límit de Hayflick. Un dels mecanismes biològics que explica aquest fenomen és l’escurçament dels telòmers, que són formacions d’ADN que apareixen als extrems dels cromosomes. Els telòmers s’escurcen irreversiblement amb el pas del temps a cada cicle de la divisió cel·lular, per acció de la telomerasa. Quan els telòmers es fan molt curts, les cèl·lules perden la capacitat de dividir-se. Algunes cèl·lules (epiteli intestinal, fibroblasts de la pell) no són capaces de sobrepassar el límit de les 50 divisions.
La mort cel·lular ocorre per necrosi o apoptosi. La necrosi ocorre en resposta per un insult físic o químic. L’apoptosi és un procés molt regulat ordenat mitjançant la qual la cèl·lula és induïda a una mena de suïcidi.
La progèria o síndrome de Hutchinson-Gilford és un fenomen poc freqüent (1/8.000.000 nascuts). Consisteix en l’aparició de signes d’envelliment en nens entre el primer i el segon any de vida. La majoria dels casos de progèria són esporàdics, cosa que planteja la possibilitat d’un patró d’herència autosòmic dominant per mutació de novo. El diagnòstic diferencial d’aquesta entitat s’ha de plantejar amb qualsevol de les altres síndromes progeroides descrites a la literatura. Es presenta una revisió actualitzada sobre el tema fent èmfasi en l’aproximació diagnòstica del quadre.
