Joan Francesc Pont
Catedràtic de Dret Financer i Tributari de la Universitat de Barcelona, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) i membre de la seva Junta de Govern
Joan Francesc Pont, president de la Fundació Ferrer i Guàrdia i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica el sentit obituari “Enrique, humanista”, on evoca la figura i la trajectòria personal i professional del desaparegut Enrique Tierno Pérez-Relaño, acadèmic supernumerari de la RAED, amb qui va mantenir una llarga i estreta amistat, i tracta de consolar familiars i amics del traspassat per la irreemplaçable pèrdua. La Reial Acadèmia se suma al condol.
Enrique Tierno Pérez-Relaño va morir el 3 de setembre passat als 75 anys d’edat. Era doctor en Física Nuclear i acadèmic des del 2014. Convocat per la seva vídua, Karin Faber, el Círculo Ecuestre de Barcelona va celebrar un acte d’homenatge i de record, vertebrat per la cantant d’òpera Beatrice Jiménez i pel pianista Josep Buforn, amb peces de Mozart , Dvorák i Weill. Hi van intervenir la pròpia Karin en la benvinguda, evocant els seus 50 anys de matrimoni, i projectant la seva elegància moral sobre la cerimònia, el doctor Antonio Rovira, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Madrid; el doctor José María Luzón, catedràtic d’Arqueologia i director de museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, i el mateix Joan Francesc Pont, catedràtic de Dret Financer de la Universitat de Barcelona i acadèmic de número de la RAED. Davant gairebé un centenar d’assistents, sota estrictes normes Covid, va tenir lloc un acte laic, elegant, humanista, en un complet silenci de contenció sacra. Aquest és el text de l’oració fúnebre pronunciat per Pont.
Enrique, humanista
Karin, amigues i amics, que ens hem reunit avui entorn a tu, com seguirem fent-ho en el futur, encara que no ja amb aquesta solemnitat, perquè pervisquin els llaços estrets que ens han fet conrear l’amistat, com una manera de viure junts que va més enllà de les formes i que neix del cor. Que no es proclama, sinó que es percep. Karin, hem acudit convidats per tu per recordar a Enrique, que se’ns va anar per un camí clar i ens diu, amb el poeta, feu-me un duel de labors i esperances, sigueu bons i no més, sigueu el que he estat entre vosaltres: ànima. Viviu, la vida segueix, els morts moren i les ombres passen; porta qui deixa i viu el que ha viscut. ¡Encluses, Soneu; enmudiu, campanes!
Sigues bo…, em deia l’Enrique amb el seu somriure entre irònic i maliciós quan ens acomiadàvem després d’un dels nostres dinars dels divendres al Tritón, després d’haver recorregut el present, evocat el passat i fins albirat el futur, això últim amb una barreja de l’optimisme tamisat pel realisme i del pessimisme que ens va deixar un dia per a la reflexió Manuel Marín amb el títol de la seva xerrada sobre “Todo puede ir aún peor”. Les paraules, el vers sencer, que no reitero per conegut, escrits per Machado a Baeza el 21 de febrer de 1915 a homenatge a Giner de los Ríos, semblen pensats per al missatge de comiat que ens hauries donat de permetre-ho les circumstàncies. Per això avui no ressonen les campanes i ens comprometem a que ho facin les encluses, símbol de la feina per un món millor.
Abans de conèixer-te no sabia que la nostra trobada em faria descobrir el segle XVII europeu com a inspiració de tantes coses que resulten ser avui encara assignatures pendents. Per repassar el XVII i arribar fins avui hem hagut de compartir moltes hores d’interminables xerrades. També, moments memorables com aquell viatge amb Karin i amb tu, amb la Isabel i el Santi Castellà, i amb la Patrícia, on, abans d’arribar a cada port, ens resumies les virtuts i els defectes de la ciutat que visitaríem i ens anunciaves el nom del restaurant que havies reservat. O la cerimònia de decapatge d’una ampolla de porto en aquell lloc de Madrid proper a casa vostra. O la vostra hospitalitat al restaurat pavelló de la piscina. O el teu descobriment de llocs de Barcelona que jo mai no havia trepitjat. O el teu afecte sense afaits per la meva mare, la Gloria, i per l’Anna, la mare de la Patrícia.
Aquell dia, a punt de finalitzar la primera dècada del segle, em van presentar a Enrique Tierno, a la sobretaula d’un dinar preestiunenc a Madrid, concorregut i animat. És gairebé un tòpic dir que vaig recordar al seu pare i les vegades en què havia tingut l’honor de veure’l, començant per la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Barcelona el 1976 i el mitin del Palau dels Esports durant la campanya electoral de l’any següent, el 6 de juny, una data que vaig anotar al meu dietari. En aquelles dues ocasions, vaig trobar entre els assistents a companys i amics que sentien la mateixa admiració que jo pel professor, encara que mai no n’haguéssim parlat.
La meva segona trobada amb l’Enrique va ser a l’Ateneu de Madrid, a la tardor, i ja vam parlar com si ens coneguéssim de sempre, amb fluïdesa i sinceritat, compartint acords, formulant dubtes i gestionant alguns desacords, que sempre acabaven, després d’un dia o dos, en noves coincidències. Així havia de ser durant els onze anys transcorreguts des de llavors, el que inclou aquell estiu del 2016 en què li vaig visitar-lo a Madrid per consultar-li una qüestió personal. Em va portar a parc Tierno Galván, ens vam asseure en una terrassa, em va escoltar i es va negar a donar-me la seva opinió. Em va donar, però, la millor de les respostes i el millor dels consells, a la manera d’un veritable lliurepensador. Em va explicar quines eren les preguntes que havia de formular-me a mi mateix, perquè les respostes em suggerissin el camí que prendre. Temps després li vaig donar les gràcies pel consell i va reaccionar molt ràpidament: jo mai t’he donat un consell. He de reconèixer que no el vaig entendre de seguida, però que després, cavil·lant al meu hotel, mentre veia baixar el nivell del whisky sense gel al got, vaig somriure en comprendre la precisió de la seva resposta.
La generositat de l’Enrique va incloure presentar-me els seus dos millors amics, José María Luzón i Antonio Rovira. Recordo una visita al vespre al museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando amb José María i una tarda de conversa i aprenentatge a casa d’Antonio, un espai gairebé igual de màgic i acollidor que el museu. I després, altres trobades, sempre atractives i interessants, fins aquesta d’avui, en què l’Enrique no hi és i és la seva absència la que ens convoca i no porta a rebel·lar-nos contra ella, sinó a desitjar amb totes les nostres forces que el seu record sigui evitern.
Hem sentit dels trets que el descriuen com conversador savi i com a amic fidel i hem comprès una mica més sobre que la seva independència de criteri girava al voltant del seu admirable capacitat per captar els matisos. Quan estem tan cecs com per no percebre la gradació dels colors o les tonalitats canviants de tot el que ens envolta, no fem més que contribuir a la barbàrie. El progrés es troba sempre als matisos, la riquesa permet el diàleg, la seducció i l’acord. Enrique has estat, ets, un mestre dels matisos. Això et feia incomprès, per a alguns necis, però despertava el pensament lliure entre els que sabien escoltar-te. Et van jutjar alguns que no havien entès la profunditat del missatge de Mateu, que vas fer teu: “nolite judicare ut non judicemini”.
L’humanisme d’Enrique Tierno no confon la tolerància amb la laxitud i per tant, no incorre mai en l’oxímoron de la tolerància zero. La tolerància, viscuda i concebuda per tu, com una virtut pública, és l’esforç per reduir l’àmbit dels desacords i, per tant, el desenvolupament d’una arquitectura de límits en la qual tots tinguin espai perquè ningú pretén i a ningú se li permet ocupar la ciutat en exclusiva. La laxitud és una degeneració de la conducta tendent a comportar l’inacceptable. Mai va ser la laxitud una temptació per a tu i ho has demostrat, entre altres temes, en el teu insubornable combat contra la corrupció.
L’humanisme d’Enrique batega amb el seu cor a l’esquerra. El 1996 realitza una radiografia de la dreta espanyola, alhora que vincula cultura i socialisme davant els vents electorals. És un home d’esquerres molt més que un home de partit i viu la política com la forma d’influir en la societat i no com un mitjà de vida. L’Enric, al meu entendre, aspira a persuadir i no a manar i per això el ventall de les seves relacions personals no està encadenat per les cadenes que habitualment redueixen l’autonomia de les persones. No obstant això, mai no va deixar de contribuir a la creació de noves idees que puguin ajudar a la governança del Partit Socialista.
L’Enrique és un fill de la Il·lustració, el que el va portar amb naturalitat a ingressar el 4 de febrer del 2014 a la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Li va respondre Ana María Gil Lafuente. A l’Acadèmia va pronunciar els discursos de contestació de Ramon Salas i el meu propi, navegant sense dificultat entre la Geologia i la Fiscalitat, i va ser el padrí de Santiago Castellà, havent desenvolupat durant un quinquenni una notable activitat acadèmica que va tenir com a vèrtexs les ciutats de Estocolm i de Roma.
L’humanisme de l’Enrique es plasmava en un concepte típicament erasmista, l’amor a la humanitat. El projecte d’Erasme consistia en forjar una república espiritual constituïda per les persones més cultes de l’Europa del seu temps, el nexe d’unió seria l’amor a el coneixement sota l’ègida de la força de la raó per superar les contradiccions i les diferències. Com Giner de los Ríos i com el professor Tierno Galván, l’Enrique és erasmista i descobreix els mals d’Espanya en què la Contrareforma hagués convertit el nostre país en una muda esfinx tancada a la Modernitat. Hereta de la Institució Lliure d’Ensenyament la força per combatre aquell destí que alguns creuen fatal i que d’altres, amb l’Enrique, pensem que és indefugible per obrir les ments a la concepció d’una Espanya cervantina, alegre, culta, policèntrica, intercultural, federal i conscient de la riquesa de la seva diversitat.
L’humanisme i la Il·lustració condueixen també a l’Enrique a la Francmaçoneria, atès que aquesta s’inscriu en el combat per la república del pensament d’Erasme i en la col·locació de l’amor al centre del seu univers etiològic, d’un amor que no se situa en l’àmbit de la Teologia, sinó que emana de la Filosofia. Enrique descobreix que la Francmaçoneria és una actitud oberta a el coneixement de l’altre, una militància universalista i una forma de recerca de la saviesa que no repel·leix la troballa d’opinions discrepants. A canvi, troba en la discrepància una font d’inspiració.
De vegades, es defineix la Francmaçoneria com una posada espanyola, que per als francesos seria el lloc en el qual un no troba més que el que porta. Roger Leveder va proposar una interpretació més plena: un troba el que els altres han deixat. I no puc per menys que dir que els francmaçons espanyols han trobat i trobaran en les lògies un enorme llegat de l’Enrique, resumible en el seu amor a la humanitat, que descrivia en dos memorables treballs a Ciencia y Libertad, el seu taller barceloní de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, un sobre “Las confesiones” del 25 de setembre del 2018, i un altre sobre “Evolución y conciencia”, del 28 de maig del 2019. L’amor a la humanitat es plasma al servei a la ciutat, a un sistema polític orientat no a la coerció sobre els éssers humans, sinó a la seva emancipació.
Dr. Enrique Tierno
El treball de l’Enrique en la Francmaçoneria ha estat ímprobe, i des del mes de maig del 2017 fins al passat dia 3 ha estat el primer tinent gran comendador del Suprem Consell Maçònic d’Espanya, és a dir, el seu número dos. Els francmaçons espanyols no l’oblidarem mai, com no oblidarem la seva mirada franca i les seves disquisicions brillants que enriquien la nostra sociabilitat fraternal.
Aliè a el món del WhatsApp, l’Enrique escriu un breu correu electrònic, el 2 de març del 2021: estic entrant en la quarta edat, i un altre el 25 de maig, evocant al comte de Romanones: Sóc a Madrid, menuda tropa!, i el 19 de juliol: si no et fa res, et dic quant em pugui arrossegar bastó a la mà i recuperarem les nostres conspiracions. Un mes abans, el 17 de juny, havíem dinat al Tritón l’Enrique, Xavier Molina i jo mateix. Un dels temes va ser la gestió del llegat de la Biblioteca Arús i la col·laboració rebuda de Maribel Giner i Josep Brunet. Vam evocar també l’homenatge al seu pare organitzat per la Federació de Barcelona de PSC el 29 d’abril sota el títol “Tierno Galván, més que mai un referent”.
Karin, estimada, compta amb tots i cadascun de nosaltres, els amics congregats aquest vespre post-estiuenc. Barcelona és la teva ciutat, com sabia molt bé l’Enrique quan vau traslladar aquí la vostra residència, una mostra més de l’amor infinit que us ha unit sempre.
En una ocasió, el 2011, l’nrique va fer servir una frase del Juli Cèsar de Shakespere per referir-se al seu pare. Permeteu-me que avui faci com ell i se la prengui prestada a l’anglès universal per definir a Enrique Tierno Pérez-Relaño, quan constatem amb dolor que ja no respon a les nostres trucades. La seva vida va ser noble i de tal naturalesa que bé pot dir-se a tot el món: aquest va ser un home.
