Dr. Joaquin Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda els principals problemes que es troben els pares de fills i filles adolescents i preadolescents, oferint consells des de l’òptica professional, als articles “Cómo las familias pueden gestionar bien internet en casa y qué problemas causa hacerlo mal“, “Los niños hiperactivos y el respeto al maestro“, “La raíz de la delincuencia en los adolescentes” i “Las adicciones en los adolescentes”, publicats entre els passats 3 i 27 de 7 d’abril a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors del qual forma part activa.
A “Cómo las familias pueden gestionar bien internet en casa y qué problemas causa hacerlo mal”, el president del Club de Pediatria Social advoca per fitar i pactar el temps de consulta i ús d’aquesta eina per intentar evitar-ne un ús indegut, apuntant els riscos que pot comportar, des dels físics a l’addicció o l’assetjament. “El fenomen d’internet a casa crea ansietat en algunes famílies i moltes vegades és perquè no es coneix en profunditat. Aquest sentiment d’incompetència o de confusió o por no hauria d’impedir descobrir els beneficis que pot aportar. Els perills també han de ser descoberts. Hem d’aprofitar el vessant positiu d’aquesta oferta. Els mitjans de comunicació no són dolents en si mateixos, és l’ús que en fem el que pot ser discutible. El vessant educatiu és una arma insuficientment explorada per a la promoció humana de la infància”, assenyala.
Per la seva banda, a “Los niños hiperactivos y el respeto al maestro”, Callabed recorda que a l’actual model educatiu tot alumne mereix un tractament individualitzat i personalitzat, especialment a escolars que presentin quadres patològics o de risc patològic, tot i que amb consideració per part d’aquest al professor i un paper actiu dels pares o tutors. “El tractament psicopedagògic del nen hiperactiu anirà dirigit a millorar les habilitats acadèmiques del nen i el comportament, així com instaurar un hàbit d’estudi. Observar les seves millors aptituds i potenciar actituds. En algunes ocasions caldrà un tractament farmacològic. La comunicació amb el fill ha de ser fixant criteris clars i mostrant interès pels desitjos i les capacitats del fill, deixant canals oberts per a la comunicació i el diàleg, aplicant normes i límits, donar ordres concretes i fixant el mètode d’estudi que cal seguir”, recomana l’expert.
A “La raíz de la delincuencia en los adolescentes”, l’acadèmic parteix de l’axioma, científicament acceptat, que el delinqüent en general no neix, es fa en conviure en ambients familiars i socials problemàtics, per això l’educació juga un gran paper en el futur dels joves. “El nen i el jove maduren millor on hi ha afecte, normes lògiques, coherència entre allò que es predica i allò que es fa. El que és educatiu, per contagi, és l’exemple, l’actitud davant la vida. El nen i el jove han de percebre que pertanyen a un grup estructurat ja existent i han de desitjar integrar-se. Ha de conèixer i assimilar la cultura amb valors, normes i actituds. Ha de saber què és la solidaritat, altruisme i hàbits socials com a treball i respecte del proïsme. Ha de saber desenvolupar una autonomia personal dins d’un context social. Ha de saber criticar i posicionar-se davant d’aquests persuasors ocults que són alguns mitjans de comunicació social”, argumenta.
Finalment, a “Las adicciones en los adolescentes”, l’expert recorda que els problemes de salut de l’adolescent procedeixen més de la seva conducta i situacions emocionals que de problemes biomèdics estrictes i recomana una visita anual per professionals sanitaris familiaritzats amb els problemes d’aquesta edat. “Els pares no han de perdre les regnes i actuar com a pares, no com a ‘col·legues’. L’autoritat ve d’un terme llatí, ‘augere’, que significa ajudar a créixer. Molt diferent de l’autoritarisme que no escolta i només sanciona. És desitjable que família, adolescent, col·legi siguin tres rodes que girin harmònicament en el recorregut de l’adolescent”, aconsella Callabed.
