El llegat de Blas Cabrera

Dr. José Ramón Calvo

José Ramón Calvo, assessor estratègic del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació i acadèmic de número i president de l’Institut de Cooperació Internacional de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre l’arxiu del científic canari Blas Cabrera, després de la repatriació de les seves restes des de Mèxic a Tenerife a l’article “La pugna por el legado de Blas Cabrera: difama que algo queda”, publicat al portal 65ymás el 5 de novembre passat. Cabrera va ser director del Laboratori d’Investigacions Físiques, rector de la Universitat Central de Madrid, president de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, membre de la Reial Acadèmia Espanyola, president de la Societat Espanyola de Física i Química, director de l’Institut Nacional de Física i Química i del Comitè Científic de les Conferències Solvay, en aquest cas avalat personalment per Marie Curie i Albert Einstein, entre altres destacats càrrecs vinculats a la seva tasca com a investigador i docent en l’àmbit de la Física. Tot i això, el seu posicionament a favor de la República el va fer exiliar després de la victòria del bàndol franquista el 1939. Va morir a Mèxic el 1945.

“Un dels seus nets, físic i arquitecte, secundat per una part de la família, ha decidit, mogut per raons difícils d’entendre després de molts anys de silenci i indiferència sobre el llegat del seu avi, emprendre una croada per ‘recuperar’ de sobte i amb presses aquests documents de Blas Cabrera, sobre la figura dels quals, per cert, no se li coneix fins ara cap escrit rellevant, cap reivindicació científica històrica ni cap acció directa per mostrar al públic espanyol i universal la grandesa d’un dels seus més preclars científics”, inicia Calvo el seu article. En aquest sentit, avala per dotar el significat científic d’un valor que el debat actual ha convertit en una baralla que no té en compte la magnitud de la figura de Cabrera. “Tot i que la lògica em diu que aquests documents, si fossin dipositats en algun lloc a les Canàries, hauria de ser a Lanzarote, el seu lloc de naixement si les seves autoritats haguessin fet els deures davant fill tan il·lustre i haurien construït un museu en condicions que honorés la seva memòria i mostrés al món la importància de les seves contribucions. Al meu entendre, aquests documents són part de la història científica del nostre país i no tindria el menor sentit que estiguessin emmagatzemats en una caixa”.

Dr. Francisco González de Posada

El president de l’Institut de Cooperació Internacional de la RAED incideix en la importància que ha tingut en la recuperació de la memòria de Blas Cabrera l’acadèmic d’honor de la RAED i destacat membre d’altres acadèmies i institucions científiques Francisco González de Posada. “Estic segur que el seu nom hagués passat desapercebut, no ja per al gran públic, sinó fins i tot per a les més joves generacions de científics, com ja va passar amb altres noms il·lustres de la història de la nostra ciència. Crec honestament que l’única raó per la qual Blas Cabrera és avui algú reconegut en el panorama cultural i científic espanyol es deu a l’afany, persistència i tenacitat d’una única persona, el professor Francisco González de Posada, un dels nostres més anomenats i il·lustres acadèmics, que va decidir fa molts anys que una figura rellevant com la de Blas Cabrera havia de ser coneguda i reconeguda per les noves generacions. Fruit dels seus esforços, de la seva tenacitat i de la seva relació directa amb els descendents del científic, li van ser cedits una sèrie de documents que el seu fill Nicolau guardava, a fi que fossin conservats i divulgats per a coneixement públic”, assenyala.

“Estic convençut que és González de Posada el més interessat, sent el màxim expert al nostre país i segurament al món, en la vida i obra del científic canari, en què aquests documents tinguin aquest destí en què ara, de sobte, alguns dels seus parents han decidit bolcar les seves energies, a costa de difamar i tractar de tacar la immaculada trajectòria acadèmica i científica de González de Posada, l’únic pecat de la qual ha estat preservar-los amb cura perquè puguin ser gaudits en les millors condicions possibles per les generacions venidores. Però també estic convençut que ell sent que aquest llegat del qual ha estat fidel custodi durant tants anys no pot ser lliurat alegrement i sense més consideració a aquells que durant més de 70 anys han oblidat la seva existència i crec que hauran de ser dipositats quan correspongui, al lloc i sota la tutela d’aquells que n’assegurin la conservació i difusió”, conclou.