Josep Ignasi Saranyana
Professor emèrit de la Universitat de Navarra, acadèmic corresponent de la Real Acadèmia d’Història, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques del Vaticà i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914
Article publicat a la “Revista d’Humanitats” de la Universitat Internacional de Catalunya
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Sobre la metafísica de la relació”, publicat al número 3 -corresponent a l’any 2019- de la “Revista d’Humanitats” que edita la Universitat Internacional de Catalunya. La reflexió té el seu origen en la conferència pronunciada per l’autor a l’Ateneu Barcelonès el 22 de gener del 2019 arran de la seva presentació de les Actes del VII Congrés Internacional Iberoamericà de la Societat Espanyola i Iberoamericana de Filosofia Medieval, celebrat a Barcelona tres anys abans amb el títol “De relatione”.
L’acadèmic inicia la seva reflexió partint d’una de les conclusions del congrés que van destacar els seus dos principals impulsors, Alexandre Fidora i Maria Cabré: “La història de la filosofia ha tingut, en general, poc en compte el concepte de relació, que molts han considerat una categoria secundària”. En aquest sentit, Saranyana ressenya les principals històries de la filosofia, publicades des d’inicis del segle XIX, per poder establir la versemblança d’aquesta afirmació. De la mateixa manera, estudia el pont que els pensadors medievals van construir entre Aristòtil i els segles XIII i XIV per arribar a alguna conclusió sobre la condició categorial de la relació.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
Saranyana considera que, des del pensament de l’Antiguitat clàssica, el protagonisme de la ‘relatio’ va augmentar quan, des del cristianisme, el corrent tomístic va estudiar la divina trinitat fent ús d’aquesta eina metafísica clàssica, que des de llavors ha vingut impregnant el pensament occidental. En aquest punt, l’acadèmic enllaça amb les conclusions dels estudis presentats al congrés de Societat Espanyola i Iberoamericana de Filosofia Medieval.
El primer era de la professora María Jesús Soto-Bruna, de la Universitat de Navarra, sobre dos autors medievals de la preescolàstica: Juan Escoto Erígena, un irlandès que va treballar una llarga temporada a la cort de Carles el Calb, rei de França i nét de Carlemany, del que no se sap gran cosa; i Juan Domingo Gundisalvus, ardiaca de Segòvia, que va viure un segle més tard. El segon, de John Marenbon, de la Universitat de Cambridge, que va presentar una ponència sobre els sentits de la relació al món medieval.
D’altra banda, el professor Ruedi Imbach, de la Universitat de París IV, va presentar un treball en el qual estudiava el corrent de la contextualització, segons la qual no hi ha forma de comprendre bé i a fons cap autor fora del seu context geogràfic i temporal, en tant que Alexandre Fidora, de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’endinsava en la filosofia lul·liana per contraposar les relacions de la raó amb la fe. “Hi ha ara mateix una discussió de gran envergadura al món teològic sobre això, provocada pel descrèdit sofert per la raó en la postmodernitat. La teologia defensa (almenys alguns teòlegs, i jo entre ells) que la filosofia (és a dir, la raó) és un moment immanent a la teologia, de manera que la teologia és la racionalitat de la fe”, conclou Saranyana.
