Economia i coronavirus (7)

José María Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Desitjant

El nostre Govern està desitjant fervent i entusiasta que l’economia espanyola i les nostres empreses recobrin el seu ple vigor, encara que ho dissimuli amenaçant, sota pretext de reconstruir econòmicament Espanya, amb pujades d’impostos als despectivament titllats com a rics, apel·lant a una mal entesa solidaritat. La solidaritat hi ha maneres de practicar-la sense necessitat de confiscar patrimonis privats guanyats a pols, amb suor i esforç, treballant -no fent política-, creant riquesa per a Espanya i molts milers de llocs de treball. Per exemple, aquesta solidaritat patriòtica s’exerceix pagant compres de material sanitari, que el nostre Govern no fa, i portant avions des de la Xina.

Potser aquests titllats de rics siguin els que donen centenars de milions perquè els nostres hospitals públics disposin de maquinària per a combatre el càncer, que l’Estat no paga tot i elevar la despesa pública. La reconstrucció econòmica no passa per succionar recursos privats per dur-los a les canonades de la despesa pública profussament, confussament i difussament. Verbigràcia: els comptes de l’Estat del 2018 estan en dubte. El Tribunal de Comptes formula excepcions que sumen 9.000 milions d’euros, resultat inflat i conclou que la Seguretat Social està en fallida en ésser el seu patrimoni net negatiu.

El nostre Govern està desitjant amb ardor i sensibilitat que la desescalada suposi l’impuls de la nostra economia. Si no és així, s’estaria gestant la nacionalització de les nostres empreses i de l’ocupació; ergo, la intervenció de la nostra economia, confluint en una economia sovietizada, paradoxalment dins de la Unió Europea i, és de suposar, que amb certs personatges presidint companyies de l’Ibex 35 que, per descomptat, imprimirien un toc progressista d’enorme calat…

Mossegant la pols

Aquells impactes “poc significatius” i “transitoris” en l’economia espanyola a causa del coronavirus que deia la responsable econòmica de Govern el passat 4 de març ens estan fent mossegar la pols, com cavallers de l’Edat Mitjana quan mortalment ferits prenien un grapat de terra i el besaven, com darrer reconeixement a la mare Terra. Si ningú no posa remei, això és el que li espera a l’economia espanyola. El Banc d’Espanya llança el seu missatge davant la magnitud de la pertorbació. Res de simple xàfec primaveral. I pel caire de l’assumpte, això no té pinta de resoldre.

La Covid-19 no només és una forta sacsejada, com fatal terratrèmol per a la nostra economia, sinó el primer sisme d’una sèrie de rèpliques que es cronifica. Crisi que, pel llarg confinament i la perllongada paralització de l’activitat, i l’absència de mesures rumbosas per part de Govern, es durà per davant a centenars de milers d’empreses, sense capacitat de supervivència, i milions de llocs de treball. El nostre PIB s’estimba el 2020 i el 2021 no remuntarà com per refer-nos del cop. Les nostres finances públiques entren en escac, amb aspectes d’escac i mat, precipitant-se al buit d’un dèficit insuportable i un deute públic inassumible. Ens hauran de socórrer.

L’esforç de l’Estat per la crisi és exigu: 30.000 milions d’euros, 3% de PIB, i amb això no n’hi ha prou per redreçar el rumb nefast de la nostra economia. És ara quan l’Estat ha de gastar fins a l’últim cèntim per evitar l’enfonsament de l’economia espanyola. I, després, el dia després, serà temps de reformular la nostra despesa pública que demana a crits l’aplicació d’un pressupost base zero, on res de l’anterior serveix ja, defugint despesa supèrflua i reajustant el quadre fiscal. Mosseguem la pols, com cavallers de l’Edat Mitjana.

Marcant estil

Dies enrere vam sentit bones noves de boca del científic espanyol Juan Andrés sobre els esperançadors resultats de la vacuna contra la coronavirus que, com no podia ser d’altra manera, porta segell nord-americà amb participació de talent català. Aquesta era la notícia que volíem sentir. Des d’aquest instant, la brillantor dels nostres ulls reprenia traços il·lusionants. Per fi, un prim però reconfortant filet de llum, després de setmanes d’abatiment, entrava en les nostres vides. Mentre escoltava a Juan Andrés, qui investiga, com no!, als Estats Units, després de la seva experiència a Suïssa, com no també!, pensava que sempre són els Estats Units el país que marca les passes del progrés científic, de la prosperitat econòmica, dels avenços tecnològics, de les renovacions industrials i de la transformació digital.

Allà, a Amèrica, a la del nord, a sòl nord-americà, s’il·luminen, conreen, mimen, animen i projecten investigacions que permeten a la humanitat anar a més. Per alguna cosa, els Estats Units és la primera potència econòmica mundial, amb un PIB el 2019 superior a 19,1 bilions d’euros, per davant de la Unió Europa dels 27, amb un PIB de 13,9 bilions, i de la Xina, amb un PIB de 13,3 bilions. Però hi ha alguna cosa més que catapulta als Estats Units com a motor indiscutible del desenvolupament de la ciència. No és casualitat, doncs, que els Estats Units acumulin fins a la data 382 Premis Nobel, ni que destinin anualment gairebé el 3% del seu PIB a esforç en recerca i desenvolupament, més de 532.000 milions d’euros, una miqueta per sobre d’Espanya, que destina l’1,2%, és a dir, 14.907.000 d’euros. Aquí estan els Estats Units, reconstruint-se, salvant i marcant estil; aquí, aquesta la nostra Espanya, llevat que es posi remei, en enderroc econòmic…

Interrogants a la Seguretat Social

Una de les preocupacions que aquests dies afligeix ​​a la ciutadania és si els números de la Seguretat Social aguantaran. La forta despesa social que, arran dels “divendres socials” i els “dimarts generosos”, ja de per si anava grimpant en una conjuntura com l’ex davant la Covid-19, ara, en les actuals circumstàncies, s’aguditzarà. Al 2019, les cotitzacions socials van sumar 150.000 milions d’euros, 11.000 milions més que al 2018 (139.000 milions). Si bé la força laboral productiva va créixer al 2019, bona part del perquè de l’augment resideix en les pujades de les cotitzacions. Així que, en total, els fons de la Seguretat Social van ingressar el 2019 167.000 milions d’euros, insuficients per cobrir els 183.000 milions de despeses, el que va foradar novament els comptes de la Seguretat Social que va tenir un dèficit de 16.000 milions d’euros. La motxilla de dèficit acumulat per la Seguretat Social des del 2011 fins al 2019 pesa 115.414.000 d’euros amb signe negatiu. Per tant, aquí està l’erupció deficitària d’un dels volcans dels nostres comptes públics.

Quines previsions hi ha per al 2020, segons el Programa d’Estabilitat? La recaptació per cotitzacions socials, atenent els números formulats pel Govern, s’estima en 151.000 milions d’euros. Ara bé, el misteri és a quant pujaran les prestacions socials a càrrec de la Seguretat Social, perquè la suma total de prestacions socials per a 2020, segons el Programa d’Estabilitat, arriba als 197.000 milions d’euros. Quina quantitat, d’aquest import, corre per compte de la Seguretat Social? El forat de 2020 serà històric.

El silenci dels anyells

Dr. José María Gay de Liébana

L’economia espanyola cada vegada sembla més una pira funerària, i cada vegada que algun membre del Govern parla, no només deixa anar una puntada despietada a l’economia espanyola, sinó que encén la metxa perquè el foc encengui la pira de la nostra economia. Fa l’efecte que, des de les esferes governamentals, es vol arrasar la nostra economia productiva, conduint a la fallida a empreses i autònoms, fent que tot déu visqui subsidiat per l’Estat i desembocant, no en una economia intervinguda, com ara, sinó en una economia sovietitzada. Què és sinó derogar la reforma laboral i donar pàbul a l’atur a mansalva?

Els avals de l’Estat a les empreses no flueixen. Diners d’ERTO que no arriben. L’empobriment de la població, petits empresaris, autònoms i treballadors, s’aguditza. Muntanyes de pietat amb activitat frenètica per l’allau d’obstinacions a canvi d’un préstec. Cues de la fam a l’Espanya de la Unió Europea i de la zona euro. Al sector turístic se li humilia: quarantena, que si és un sector deplorable… Ni una sola ajuda a un sector, el turístic, que dóna feina a gairebé tres milions de persones i mou 170.000 milions d’euros, actuant com a tractor de la nostra economia. A l’hostaleria se l’envia a la desaparició. Al comerç se li prohibeix fer rebaixes, enfonsant-lo en la misèria. S’investiga a agricultors per esclavitud i maltractaments. I tot i que l’empresa agonitzi, es prohibeix acomiadar.