José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Condemnats per deficitaris
Que Europa no es fia de nosaltres està més clar que l’aigua. El primer ministre holandès, Mark Rutte, al cas del pla “Sure” d’Ursula von der Leyen, aquest que ajuda a l’ocupació a Espanya i Itàlia, proposa fer un regal, sota el títol de “Fons de Coronavirus”, a Espanya i Itàlia, de 10.000 a 20.000 milions d’euros i prou, sense devolució, però de mutualitzar deute amb espanyols i italians, res.
El dubte és què pot fer Europa per ajudar Espanya i Itàlia que no sigui en forma de rescat. La dimensió del dèficit públic d’Espanya el 2019, 32.905.000 d’euros, uns 3.000 milions més que el 2018, és de traca.
Amb aquesta credencial, poc recorregut fiable tenim davant Brussel·les. Els nostres ajuntaments han complert, com cada any, amb el compromís pressupostari, amb un superàvit de 3.839.000 d’euros. Les comunitats autònomes doblen el dèficit de 2018 fins a 6.795 milions. L’Administració central salda els seus comptes amb dèficit en 13.896.000. I la Seguretat Social -clot de les nostres comptes- va perdre el 2019 ni més ni menys que 16.052.000 d’euros.
Europa veu com des del 2008 fins avui, ininterrompudament, Espanya ha vomitat dèficit públic fins a totalitzar més de 820.933.000 d’euros, com el seu deute públic a l’efecte del protocol de dèficit excessiu ha crescut en més de 804.000 milions i com els passius en circulació de les Administracions Públiques s’han disparat del 2008 fins avui ni més ni menys que 1.276.700 milions d’euros, més que el producte interior brut d’Espanya al 2019 que va ascendir a 1.245.331 milions. Amb aquesta carta de presentació, quina solvència, fiabilitat i garanties ofereix Espanya a ulls d’Europa per mutualitzar deute? Els falcons del nord d’Europa, guardians del sacrosant superàvit pressupostari, veuen que deixar diners a Espanya seria deute perpetu i sense capacitat de devolució, és a dir diners a fons perdut.
Recessió o depressió?
Sense respostes solvents per part de les nostres autoritats, l’economia espanyola es debat davant un dilema: recessió, més o menys profunda, o depressió, amb la qual cosa la cosa seria molt més seriosa. La recessió es concreta en la disminució de l’activitat econòmica, per tant, comercial i industrial i comporta un descens de salaris, d’ocupació i de beneficis. El quid és quant de temps durarà la recessió econòmica a Espanya, en la qual ja estem ficats. El primer trimestre del 2020 el donem per perdut i el segon trimestre, fins al juny, es planteja molt confús, el que significaria perdre econòmicament el primer semestre d’aquest any 2020. La caiguda del turisme i de la nostra indústria, per la hibernació econòmica, serà un cop per a les nostres exportacions i un buit que altres països ocuparan, deixant fora de joc a empreses espanyoles.
Això ens portaria a una recessió profunda que derivaria en una depressió. I la depressió econòmica és el realment preocupant perquè equival a una crisi en tota regla, no transitòria, amb unes seqüeles que duren anys. És el que té deixar a la nostra economia i les nostres empreses i autònoms tirats a la nostra sort, sense l’empara del Govern, com passa. Entrar a depressió implica reduir la producció (xoc d’oferta), retreure el consum (xoc de demanda), destruir ocupació, ERO que no ERTO, enquistar i fins i tot disparar l’atur, restricció del crèdit davant la pèrdua de solvència generalitzada, avortar qualsevol indici d’inversió, cascada de fallides i molta desigualtat. A tot això, sense mutualitzacions de deute ni injeccions de diners procedents d’Europa, em temo que Espanya s’encamina cap al rescat i intervenció, i no de manera més o menys “light”. Pura sospita.
Cop a l’economia de mercat?
32.905.000 d’euros de dèficit el 2019. Més ingressos per a l’Estat, 489.044.000 d’euros, i la despesa pública disparada a 521.949.000. Del 2008 al 2019, Espanya acumula un dèficit públic de 820.933.000 d’euros, que són 820.933.000 de raons perquè els falcons de el nord d’Europa desconfiïn d’Espanya. Per ventura, al cap i a la fi, el millor sigui una intervenció d’Espanya, previ rescat. Però compte, que hi ha alguna cosa a témer.
A Espanya funciona l’economia de mercat, basada en els mercats que decideixen què, com i per a qui es produeix, i en ells connecten les decisions de consum i producció, fixant els preus.
En l’economia planificada, l’Estat marca el full de ruta econòmic funcionant al so de dictats polítics i és un model centralitzat en què l’Estat decideix quins béns i serveis es produeixen i als que van dirigits, assignant els recursos productius i fixant objectius de producció i creixement econòmic.
El tercer sistema és l’economia mixta: el mercat assigna recursos, però l’Estat en regula el funcionament. Els passos que dóna el Govern sota pretext de l’estat d’alarma, amb decrets i compareixences, sonen a trànsit cap a una economia en potència de ser planificada a l’estil soviètic o, en el millor dels casos, cap a una economia mixta. Intervencionisme exacerbat, suspensió de la llibertat empresarial, sospites que tot ERTO fa olor de frau i falsedat amb les consegüents amenaces, satanitzant a les nostres empreses i imposant unes càrregues insuportables i impagables. Si hi afegim el confinament a què estem sotmesos, tant excés intervencionista està bombardejant els pilars de l’economia espanyola i igual batia el camí cap a una onada de nacionalitzacions… Pensa malament i encertaràs.
Hibernació i indignació
Volem a Copenhaguen, capital de Dinamarca, Unió Europea, tot i que fora de la zona euro, considerat el país menys corrupte del món, amb creixement econòmic sostingut en els últims anys per sobre del 2% i gent feliç. PIB el 2019: 310.576.000 d’euros; PIB per càpita: 53.370 euros; deute públic només del 34% sobre PIB, tancant el 2019 amb superàvit del 0,60%. Dinamarca actua assenyadament per ajudar els seus pimes davant el cop crític. Allà ni ERTO, ni burocràcies, ni mobilització de recursos sense posar diners com aquí. Acord de el govern danès amb patronals i sindicats: l’Estat cobreix el 75% de el sou dels treballadors (fins 3.080 euros) amb els seus llocs en risc a canvi que no hi hagi acomiadaments. Els diners els lliura l’Estat directament a les empreses i aquestes pagaran íntegrament els sous.
La nostra economia, segons el Govern, entra en hibernació mentre la indignació empresarial i d’autònoms es dispara: són empresaris i autònoms, fins i tot treballadors, els que paguen i paguen aquesta crisi. El Govern es desentén… La banca es converteix en l’àngel de la guarda de l’economia espanyola i d’ella depèn el nostre sosteniment. És innegable que, a causa d’uns comptes públics regirats, Espanya està en trànsit d’insolvència. D’aquí el SOS de Govern a Europa exigint mutualitzar deute públic o bons coronavirus. No hi ha diners públics per pagar el cost d’aquesta crisi. El rescat de l’economia espanyola, sense embuts, es mastega… Els despropòsits ens porten, al costat d’Itàlia, a dependre de Washington (Fons Monetari Internacional), Berlín (Angela Merkel), Frankfurt (Banc Central Europeu) i Brussel·les (Comissió Europea). Espanya està a la vora de l’abisme per culpa de la dolentíssima gestió que s’ha fet i es fa dels diners públics. Portem 10 anys clamant al desert!
Va per elles! Va per ells!
Dr. José María Gay de Liébana
No és el mateix caure i quedar-se grogui, que caure i aixecar-se. Aquest asserció cal portar-la al terreny econòmic. En aquest malson cal posar tot l’esforç en sostenir, encara que sigui a baixa intensitat, a causa de les vicissituds, el pols econòmic i que els cors empresarials segueixin bategant al menys tímidament.
Parlo cada dia amb empresaris extenuats, amb autònoms abatuts, amb professionals angoixats, que porten més de dues setmanes sense ingressar res, sense fer caixa, sense cobrar i, en canvi, havent d’afrontar pagaments compromesos, suportant despeses, emulant autèntics funambulistes financers simplement per sobreviure-hi.
És l’hora de ser al costat de tots aquests herois que, contra i vent i marea, defensen estoicament les seves posicions empresarials i de posar en valor a totes les empreses i la gent que en aquest tràngol treballa perquè tots nosaltres resistim. Per això, el nostre Govern ha de reflexionar i entendre que tots aquests porcells empresarials, autònoms i professionals, són protagonistes d’una pel·lícula bèl·lica. Cal donar suport al teixit empresarial, donant-li tota mena de facilitats perquè els nostres autònoms, petites, mitjanes i grans empreses, segueixin bategant, sobrevisquin, s’asseuen amb forces per navegar per aquestes aigües procel·loses. No estrenyem les clavilles als nostres autònoms i empreses, no els neguem salvavides com posposar les seves obligacions fiscals, els pagaments a Hisenda i Seguretat Social. Les empreses que morin en aquesta travessia seran destrucció econòmica. En canvi, les que aguantin són el nostre salconduit per a la reconstrucció econòmica, per al dia després, per encarar el nou paradigma. No és el mateix caure i quedar-se grogui, que caure i aixecar-se. Va per elles, les nostres empreses! Va per ells, els nostres treballadors!
