Economia i coronavirus (2)

José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

El rescat seguirà tenint un preu

Escrivia l’altre dia, abans que s’arribés a un pacte de circumstàncies pràcticament al límit del temps concedit, deia que el Dijous Sant era dijous de dolor i de ràbia continguda en constatar la inacció d’Europa per reaccionar amb rapidesa davant d’una crisi econòmica que deixarà per tot arreu, i més encara a Espanya, nombroses víctimes en forma de desaparició d’empreses, sobretot petites, autònoms i milions de llocs de treball.

Voldria pensar que la vicepresidenta econòmica de Govern té raó quan diu que Espanya no necessita utilitzar “cap mecanisme d’accés a liquiditat”, atès que fins a la data el Tresor s’ha finançat bé pel que fa a venciments, demanda i tipus d’interès.

Tot i així, coneixent la situació de l’economia espanyola i la seva major sensibilitat a l’impacte de la Covid-19 a tenor del nostre model productiu en comparació amb altres països, sabent de quin peu calcen i el vulnerable de les nostres deficitàries i erràtiques comptes públics, atalaiant l’horitzó dels pròxims mesos, sento discrepar del tot amb la ministra Calviño. Espanya necessitarà ajuda d’Europa i no precisament un pic milionari, sinó milers de milions d’euros, perquè no està en disposició d’encaixar el dur cop no només de la crisi econòmica que directament causa la Covid-19, sinó de les seves seqüeles al nostre panorama econòmic.

Els punyents guarismes de les finances públiques espanyoles, per més que ara es posi un pegat a manera de préstec europeu per sufragar, amb un 2% del nostre producte interior brut -uns 24.000 milions d’euros-, els danys directes causats per la plaga, no se sostenen per si sols. Caldrà redreçar el rumb de les nostres comptes, recorrent a auxilis addicionals i externs a causa de la seva insostenibilitat.

No sé per on sortirà el sol a Brussel·les durant les properes setmanes i mesos i desconec si l’Eurogrup anirà aconseguint més punts d’entesa plasmats en acords entre un Nord exigent en condicionalitat i un Sud que vol els diners sense condicions.

Per la part estructural, que és el desfasament de les nostres finances públiques, seguim sense resposta concreta d’Europa davant l’esquinç econòmic que es gesta. Espanya, com Itàlia, demana mutualitzar deute, emissió de coronabons, comptar amb un fons europeu comú de rescat pels impactes simètrics del coronavirus, tot i que cal partir a manera de premissa dels comptes nacionals de cada Estat perquè uns, els del Nord, llueixen les seves finances netes com una patena i altres, els del Sud, ofereixen un quadre numèric descurat.

Aquesta pèrdua de temps suposarà un cop mortal de necessitat per sengles economies: Itàlia i Espanya. Sospito que no trigarem a veure per aquí a uns personatges de rictus seriós, vestits foscos, portant carteres amb documents, proveïts de lupes d’augment per desxifrar les nostres comptes públics i escodrinyar la quinta essència de la nostra economia. En efecte, els homes de negre!

Les arestes de la crisi

Diverses són les arestes de la guerra del coronavirus: crisi sanitària, on es batalla cada minut en inferioritat de condicions per combatre el virus patogen; crisi econòmica, embrionària, encara que en potència i la dimensió és entre desconeguda i incalculable; crisi social i crisi política.

Objectiu prioritari avui és el de la sanitat a fi de controlar l’epidèmia i contenir la seva propagació. Amb quins recursos compten els nostres serveis sanitaris? Per què tanta retallada en els pressupostos de sanitat si, per contra, la despesa pública ha augmentat de 459.000 milions d’euros de 2008 fins 522.000 milions de 2019? En què s’han gastat els nostres diners, els dels nostres impostos i cotitzacions socials?

La crisi sanitària es complica per la nostra demografia i l’envelliment de la població, agreujant-se per una estructura territorial caracteritzada per massives concentracions en grans urbs que propaga la malaltia.

La crisi econòmica arrenca amb l’aturada en sec de tota activitat productiva, comercial i de serveis, i la hibernació decretada pel Govern. A la corda fluixa hi ha els autònoms i les pimes; les grans empreses també pateixen.

Vindrà més despesa pública en sanitat, ajudes i subsidis, amb menys ingressos tributaris i cotitzacions per mor de l’adversitat econòmica.

D’on sortiran els diners per pagar el major desajust encara de les nostres calamitoses comptes públics, més la preocupació davant la incertesa sobre la viabilitat empresarial causada pel Govern?

La crisi social esclatarà per l’acumulació dels ERTO, després ERO, concursos de creditors, insolvències, destrucció d’empreses, atur a mansalva, desigualtats, repunt de pobresa, revoltes socials, confinament de la població i el creixent malestar social que reemplaçarà les virtuts del benestar.

La crisi política esdevé per la falta de reacció i de mesures urgents eficaços, en un context d’inseguretat, buscant responsables, amb desencontres radicals i unes finances públiques en escac. Temps tempestuosos els actuals i molt ens temem que els vinents.

Capacitat d’endeutar-se

El 2 de març del 2012, Espanya va signar, com a part contractant, el “Tractat d’estabilitat, coordinació i governança a la Unió Econòmica i Monetària”, la zona euro. Objectius? Complir amb la necessitat que els governs tinguin unes finances públiques sanejades i sostenibles, evitant el dèficit excessiu, en nom de salvaguardar l’estabilitat de la zona euro.

Quins són els seus paràmetres? Que el deute públic sobre el PIB no superi el 60% del PIB i que el dèficit públic no excedeixi de el 3% del PIB a preus de mercat.

Si Espanya complís el requisit del 60% de deute públic sobre PIB, el nostre deute seria, al tancament de l’any 2019, de 747.198.000 d’euros.

A quant ascendeix el nostre deute públic al concloure 2019? A 1.188.862 milions d’euros. Sobre un PIB a preus de mercat de 1.245.331 milions d’euros, el nostre deute segons el Protocol de Dèficit Excessiu equival al 95,46%.

Quants milers de milions d’euros excedeixen el 60% pactat de deute públic sobre PIB? 441.664.000 d’euros! Per què? A causa del dèficit públic que hem anat acumulant i que només en 2018 i 2019 s’ha situat per sota del 3% (2,54% i 2,64%, respectivament).

Què passaria ara si Espanya tingués un deute públic de 747.198.000 d’euros, és a dir, de l’60% del PIB? Doncs, què podríem endeutar-nos i demanar recursos amb què combatre el maleït virus!

Aquest ha estat un dels punts clau, a manera d’estigma en les nostres finances públiques, de les llargues converses, renuencias, desencontres i recerques de solucions mica ambigües de les reunions de l’Eurogrup per establir línies de crèdit del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) per als Estats en problemes, crèdits del Banc Europeu d’Inversions per a empreses i programes, sense abordar els gastats eurobons. Finalment, després de no pocs estira i arronsa, reunions a dues bandes, intermediació francesa exhibint dots diplomàtics temperant radicalismes nord amb reivindicacions del Sud, polsos entre els “falcons” del nord d’Europa i les “coloms” de Sud, s’ha arbitrat una solució més o menys salomònica: es desbloquegen 540.000 milions d’euros com a salvavides, encara que a títol de préstec, per a les economies europees colpejades pel coronavirus, la lletra petita, on sempre sorgeixen les sorpreses, està per veure, analitzar i interpretar.

Sens dubte, el nostre problema rau en el voluminós saldo del nostre deute públic i en els punyents guarismes del dèficit públic. Serveixi a tall d’il·lustració sobre les cauteles dels volums de deute una referència a sengles empreses que estan ajudant millonariamente a Espanya i els espanyols en aquest tràngol de la Covid-19: Mercadona té un deute del 16% sobre els seus ingressos i Inditex del 27 %. Fets i no xerrameca de drets socials i Agenda 2030.

Dependència de la Xina: el desafiament de la reindustrialització d’Espanya

Xina és la fàbrica del món. La dependència que té Europa i, sobretot, Espanya de la Xina és absoluta. Productes sanitaris i molts altres es fabriquen allà. Estem amb l’ai al cor per si arriben o no les comandes procedents de la Xina. Antany vam decidir deslocalitzar la nostra indústria. Visca la globalització! Que fabriquin ells! I nosaltres comercialitzem. No només fabriquen els xinesos. Vietnam, Tailàndia, Indonèsia, Filipines, Malàisia -països agrupats sota l’acrònim d’ASEAN, Associació del Sud-est Asiàtic– emergeixen com a pols manufacturers. Ens desindustrialitzem; ells es van industrialitzant. Deslocalitzem per rebaixar costos i abaratir mà d’obra i, també, per la inaguantable caterva d’impostos, traves i burocràcies de l’Estat autonòmic.

Espanya va aprimar la seva estructura industrial i avui la indústria manufacturera només aporta el 11% del PIB espanyol, una nimietat. El pitjor és que depenem de que la Xina i els seus països satèl·lits fabriquin i que productes sanitaris i altres “made in China” arribin aquí. Estem en mans dels xinesos. Vam perdre la independència industrial i avui temem el desproveïment de productes necessaris per encarar aquesta guerra que lliurem contra el virus enemic. El barat surt car.

Aquesta dependència de la Xina i dels països asiàtics deixa al descobert una altra fragilitat d’Espanya. Triem un model productiu fàcil, a curt termini, de serveis i comerç “low cost”, turisme de masses i de pilota. Vam perdre visió de futur, vam caure en la miopia econòmica. Cal repensar la nova Espanya i posar en marxa, amb promptitud, un veloç reindustrialització manufacturera i apostar fortament per la indústria tecnològica. Ens va en l’envit el present i també el futur d’Espanya.

Aquest procés de reindustrialització, al costat de l’impuls per a la nostra economia del sector primari, amb protagonisme rellevant de l’activitat agrícola i ramadera, està en sintonia amb la filosofia que anys enrere, entre el 1964 i el 1975, van marcar els plans de desenvolupament econòmic i social a Espanya, amb l’objectiu de promoure el creixement econòmic i el nivell de vida de país, potenciant expansions selectives de sectors, creant pols de desenvolupament que reduïssin desequilibris territorials, incentivant la promoció industrial i que servissin per descongestionar concentracions massives a conurbacions i, sobretot, creant ocupació de qualitat i riquesa.

La crisi de la Covid-19 propícia, això sí, amb caràcter immediat, entre d’altres designis, repoblar l’Espanya despoblada, l’aprofitament i rendibilització d’infraestructures existents alhora que completar algunes altres imprescindibles -com les mateixes sanitàries- per perseguir l’harmonia de l’equilibri territorial esmentat, bressolar i posar en marxa de seguida, dins del 2020, pols de desenvolupament econòmic, industrial, agrari, tecnològic, de serveis amb alt valor afegit, explicant a més amb un altre avantatge addicional i clau: les universitats que durant els últims anys han nascut en molts racons de l’Espanya interior i perifèrica que haurien de convertir-se en eixos vertebradors dels plans de desenvolupament econòmic i social. La creació d’ocupació de qualitat seria una solució efectiva i per descomptat molt més positiva de pensar en la idea d’una renda bàsica universal per a milions de persones. Però les decisions s’han de prendre de seguida, pensant en la reconstrucció immediata de l’economia espanyola.