De la salut individual a la sistèmica

Sr. Enric Canela

Enric Canela, catedràtic emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona i col·laborador de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els últims articles que ha publicat al seu blog, enriccanela.cat, un espai divulgatiu dedicat a la salut i el benestar, a més de les seves últimes publicacions al diari “El Punt-Avui”, on es focalitza en la formació i la recerca. Es tracta, en concret, de les entrades “Més suport real a la innovació”, “La nova amenaça opioide”, “Per què el cos no vol aprimar-se”, “Com el cos decideix quan parar de menjar” i “La incapacitat temporal a Catalunya”, aparegudes entre els mesos d’abril i maig als dos espais informatius.

A “Més suport real a la innovació”, l’expert reclama un suport més decidit i, sobretot, efectiu a la innovació per part de les administracions catalanes. Canela destaca que Catalunya compta amb un ecosistema d’innovació oberta relativament consolidat i interconnectat, amb una bona xarxa d’empreses, universitats, centres tecnològics i agents intermediaris. Tot i això, aquest potencial xoca amb importants dificultats per generar impacte econòmic a gran escala, principalment per l’absència de grans corporacions globals i un teixit empresarial dominat per pimes. Segons l’autor, el principal problema no està en la falta d’estratègies o de marc legal, sinó en la deficient execució de les polítiques existents on l’excés de burocràcia, la lentitud administrativa, la fragmentació d’instruments, la baixa tolerància al risc i una cultura excessivament formalista frenen el desenvolupament innovador.

Canviant totalment de tema, a “La nova amenaça opioide”, Canela alerta d’una nova i extremadament perillosa amenaça al mercat il·legal de drogues: els nitazens, una família d’opioides sintètics que representen un risc encara més gran que el fentanil. “Els nitazens són un grup d’opioides sintètics, estructuralment diferents dels opioides clàssics com la morfina o el fentanil. Es van desenvolupar a mitjans del segle XX com possibles analgèsics, però no van arribar a comercialitzar-se mai: la diferència entre una dosi psicoactiva i una dosi letal és tan petita que el risc supera qualsevol benefici terapèutic”, explica. El divulgador esmenta el cas d’un jove de 21 anys mort a Navarra el 2024 després d’inhalar un nitazè. Tot i que a Catalunya encara no s’han detectat de forma significativa, l’autor adverteix que la seva aparició és només qüestió de temps, com ja ha ocorregut en països com Estònia, Irlanda i el Regne Unit.

A “Per què el cos no vol aprimar-se”, el col·laborador de la RAED assegura que la dificultat per aprimar-se no és es deu exclusivament a una qüestió de caràcter o de falta de voluntat o constància, sinó que és en gran manera una qüestió de biologia. “Cada persona té un pes de referència i l’hipotàlem, una petita estructura cerebral, estableix quin és el rang de pes que considera normal per a cada individu. Aquest pes de referència és el resultat d’un ajust biològic que integra la base genètica, la programació prenatal i infantil, l’aprenentatge fisiològic al llarg dels anys i la regulació bioquímica. Quan intentem allunyar-nos d’aquell pes, el cos reacciona per evitar el canvi: defensa activament el seu pes”, explica.

Canela incideix en els processos biològics relacionats amb l’alimentació i el pes a “Com el cos decideix quan parar de menjar”, insistint que l’organisme no està dissenyat per aprimar-se, sinó per evitar la desnutrició i mantenir suficients reserves energètiques. Davant això, cal explorar la sensació de sacietat. “Una vegada escollits els aliments més adequats, una bona estratègia per modular la ingesta és menjar lentament. Per exemple, prendre un aliment d’alta palatabilitat, com una truita a la francesa, i allargar la seva ingesta augmentant la masticació pot reduir significativament la quantitat de menjar ingerit. Imaginem dedicar deu minuts a la truita”, afirma.

Finalment, a “La incapacitat temporal a Catalunya”, destaca que les hores de baixa per treballador han passat d’unes 3,8 de mensuals el 2013 a prop de 8 hores el 2025. Aquest increment afecta especialment la competitivitat industrial, representa un cost econòmic superior al 8% del PIB i fa el país menys atractiu per a la inversió. Tot i que la incidència és similar a la resta d’Espanya, duplica la mitjana de la Unió Europea. Davant aquesta realitat, atribuïda a una combinació de factors estructurals que en bona mesura no depenen del treballador, Canela apel·la a eliminar la burocràcia innecessària a l’atenció primària, reforçar els recursos de salut mental pública i portar-los als ambulatoris, millorar la coordinació entre metges, mútues i administració i reformar la governança del sistema amb més fluïdesa d’informació i criteris clínics clars. “Les accions proposades no volen restringir l’accés a la incapacitació temporal, sinó eliminar les ineficiències que perjudiquen a treballadors, empreses i el sistema públic”, conclou.