Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia, vice-rector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat al portal especialitzat The Conversation i en el diari “El Correo” el 6 i el 7 de juliol del 2021
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), recorda el gran avenç mèdic que va suposar el descobriment del primer gas anestèsic al segle XVIII, que arribaria a la medicina gràcies a l’ús que li van donar els dentistes, a l’article “La curiosa historia del descubrimiento de la anestesia gaseosa: de las ferias ambulantes a los quirófanos”, publicat al portal especialitzat The Conversation i al diari “El Correo” els passats 6 i 7 de juliol, respectivament.
Descobert el 1775 pel químic anglès Joseph Priestley en tractar en calent llimadures de ferro amb àcid nítric, l’òxid nitrós o aire nitrós flogisticat va esdevenir ja el 1775 el primer anestèsic gasós de la història. Tot i que va ser el també britànic Humphry Davy, considerat el fundador de l’electroquímica, qui va desenvolupar les seves propietats anestèsiques anys més tard. En un llibre publicat el 1800 va especular amb la possibilitat que el nou gas pogués tenir una important utilitat en cirurgia, donada la seva capacitat analgèsica. I un ajudant i alumne de Davy, Michael Faraday, va estudiar les propietats de l’èter i va advertir que la seva capacitat per induir un estat d’insensibilitat letàrgica molt semblant a la de l’òxid nitrós.
Així i tot, l’acadèmic explica com ambdues substàncies van acabar obtenint un gran èxit per a l’ús recreatiu abans d’estendre’s el seu ús terapèutic. De fet, l’òxid nitrós, per la seva capacitat euforitzant, va aconseguir una enorme popularitat com “gas del riure” en reunions de l’alta societat i, posteriorment, als espectacles de circ. Per la seva banda, l’èter va esdevenir una beguda euforitzant, competència directa de les begudes alcohòliques i dispensada també en tavernes, arribant a ocasionar en alguns països, com ara Irlanda, una autèntica epidèmia d'”eteromania”.
“La recuperació per a la ciència mèdica de les propietats anestèsiques del protòxid d’azot i de l’èter es deu a dos dentistes nord-americans, Horace Wells i William T.G. Morton. Com va succeir amb altres grans aportacions a la història de la medicina, en aquesta història, plena de controvèrsies, va intervenir la serendípia de manera crucial. El 1844, exercint a la localitat de Hartford, Wells va acudir a una representació del famós Circ Barnum. Aquest oferia, entre altres atraccions, una sessió de gas hilarant dirigida per un farmacèutic ambulant anomenat Gardner Q. Colton. L’atzar va voler que un veí del poble, Samuel Cooley, patís una aparatosa ferida durant la sessió, sense mostrar cap mena de dolor mentre duraven els efectes del gas. Wells ràpidament va veure la possible utilitat d’aquesta substància a l’exercici de la seva professió i va sol·licitar a Colton que acudís a la seva consulta per aplicar-li el gas a ell mateix i deixar-se extreure una peça dentària”, detalla López Muñoz.
Va ser John C. Warren, cirurgià de l’Hospital General de Massachusetts, a Boston, qui va fer servir per primera vegada aquest tipus d’anestèsia en una operació quirúrgica el 1846. Un pacient amb un tumor cervical va romandre inconscient i immòbil durant tota la intervenció de Warren. I només un any després, el químic anglès David Waldie va suggerir al ginecòleg James I. Simpson, conegut com “El Parter d’Edimburg”, la possible utilitat del cloroform, prèviament assajada en animals de laboratori, com a anestèsic general.
