Alejandro Sánchez Barreiro
Professor de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Santiago de Compostel·la
Acadèmic electe de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Extracte del discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia d’Alejandro Sánchez Barreiro, amb el títol “Nanotecnología farmacéutica, comunicación y gestión de la propiedad industrial como nuevos elementos en el planteamiento de la biodefensa frente a pandemias y bioterrorismo”.
(…)
En primer lloc, m’agradaria cridar l’atenció sobre el fet que l’últim llibre que he escrit, amb un contingut sobre el que versa precisament el present discurs, ha estat dipositat per a la seva edició abans que tinguéssim coneixement que un virus es disposava a irrompre ales nostres vides d’una forma tan dramàtica…
(…)
Per il·lustrar el potencial perill que representa la manca de protecció enfront d’alguns agents infecciosos podem recordar no només que el terme virus ha estat pres del terme llatí per designar verí, sinó també que autors han definit els virus com “un tros d’àcid nucleic envoltat de males notícies”. I, com sabem, tant en el cas de pandèmies que sorgeixin de manera natural o bé intencionada, no estem parlant d’amenaces recents ni tampoc d’amenaces que no representin una prioritat. Ja el 2007 l’OMS indicava que “seria pecar de gran ingenuïtat i excés de confiança suposar que no sorgirà tard o d’hora una altra malaltia com la sida, la febre hemorràgica de l’ebola o la síndrome respiratòria aguda severa”, de manera que l’aparició d’una pandèmia segueix sent només qüestió de temps. Així i només per al cas d’una possible pandèmia per grip l’OMS ja havia advertit que “la qüestió no és saber si hi haurà una nova pandèmia de grip, sinó quan passarà. Hem de mantenir la vigilància i preparar-nos, perquè el cost d’una gran epidèmia serà molt superior al de la prevenció”.
Tals advertències s’uneixen a les que des de fa anys vénen indicant que no estàvem preparats per a la propera pandèmia. Això també ha estat recordat el 2017 per Bill Gates a la Conferència Anual de Munic sobre seguretat, advertint que hauríem de preparar-nos davant d’una epidèmia com els militars es preparen davant d’una guerra. I això inclou estar preparats per a la gestió d’agents infecciosos i la realització d’altres exercicis tendents a millorar la gestió de la propagació, la resposta de la població i aspectes estructurals com ara el manteniment dels sistemes de comunicacions i mitjans de transport. És a dir, que ens cal desenvolupar convenientment la biodefensa, entenent com a tal l’accepció que recull la Biblioteca Nacional de Medicina de l’Institut de Salut dels Estats Units, que indica que “la biodefensa fa servir mesures mèdiques per protegir les persones contra els agents biològics, incloent medicines i vacunes. També inclou investigacions i preparatius metges per defensar-se contra atacs bioterroristes”.
Ara bé, com passa amb el fenomen de les emissions contaminants, de res no val que uns països s’esforcin per fer avenços en l’àmbit de la biodefensa si altres no arriben ni a cobrar consciència de el problema. I temps hi ha hagut per a això, doncs ja un informe de l’OMS del 2007 assenyalava que el perill que representen les malalties emergents és universal, indicant que “cap país està automàticament protegit -per la seva riquesa, els seus alts nivells d’educació, de vida i d’atenció de salut, o els mitjans materials i humans dels seus llocs fronterers- de l’arribada d’una malaltia nova al seu territori o de les pertorbacions que això pot causar”.
Així, s’ha identificat a la síndrome respiratòria aguda severa com a exemple il·lustratiu d’una malaltia de centres urbans pròspers. Al contrari del que es preveia, en l’última i afortunadament resolta crisi deguda a aquesta síndrome, on més eficaçment es va propagar va ser als hospitals ultramoderns de ciutats. Així mateix, segons l’informe, “una crisi sanitària que aparegui de sobte en determinat lloc pot convertir-se en tot just unes hores en una emergència de salut pública en qualsevol altre punt de la planeta”.
En definitiva, si un país gestiona indegudament un brot i propicia l’aparició d’un virus pandèmic, tots els països del món poden patir les conseqüències. Per això i com assenyala l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, “la principal lliçó és considerar l’aparició de malalties infeccioses com un problema que afecta la seguretat internacional. D’aquesta manera, la resposta ha de ser coordinada a nivell mundial amb independència de el lloc geogràfic de l’aparició del brot. Per oferir aquesta resposta coordinada cal fomentar els tres pilars sobre els quals s’ha d’assentar la lluita contra les epidèmies i les pandèmies: la prevenció, la detecció i la resposta”.
L’informe abans citat de l’OMS també assenyala, a manera d’avís als navegants que, entre els elements que han fet créixer el risc que es produeixin brots de malalties, es troben alguns de màxima actualitat, com el comportament de l’home, l’ús de la terra i l’evolució del clima i els ecosistemes. Així mateix conclou amb recomanacions com el “lliure intercanvi de coneixements, tecnologies i material, inclosos virus i altres mostres de laboratori, necessaris per a optimitzar la seguretat de la salut pública mundial”. Més recentment l’OMS assenyala, en la presentació de la seva “Estratègia mundial contra la grip 2019-2030”, que un dels objectius a assolir és el d’elaborar millors instruments d’abast mundial per prevenir, detectar, controlar i tractar la grip, com vacunes, antivírics i tractaments més eficaços, per tal de garantir que tots els països hi tinguin accés.
(…)
Fent balanç de tot l’anteriorment exposat, crec que podem concloure, en contra del que es creu, que no existeixen aproximacions convencionals que actualment puguem emprar o adaptar per dur a terme la gestió de pandèmies o casos de bioterrorisme amb unes mínimes garanties de no ser desbordats. Aquesta actual manca de previsió i preparació davant de pandèmies o bioterrorisme a escala global no només es deu a el complex escenari descrit, sinó també, com veiem, a la manca de sensibilitat i atenció de les polítiques sobre aquests aspectes.
Per això no és estrany que, a falta no només de mitjans, sinó també d’identificació de possibles objectius, l’OMS hagi inclòs el 2018, a causa de l’absència o insuficiència de contramesures sanitàries, a la malaltia pel virus de l’ebola, altres febres hemorràgiques, la malaltia pel virus de zika, la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà per coronavirus, la síndrome respiratòria aguda severa i una anomenada malaltia X, entenent com a tal a una greu epidèmia internacional causada per un patogen “desconegut”, d’origen incert però impacte més que probable i davant el qual hauríem de preparar-nos.
Per ara i a falta d’aclarir la incògnita X tot això ens porta a concloure que sí que cal fer, de manera programada i no quan tinguem el problema a sobre, més investigació sobre el desenvolupament de mesures de protecció de la població i, a més, a desenvolupar amb caràcter extremadament urgent, però sempre assegurant que aquesta investigació tingui presents els aspectes crítics que he vingut assenyalant. En aquest sentit, la gran diversitat de molècules bioactives amb potencial ocupació per aconseguir aquesta protecció fa tan difícil com desitjable el disseny d’adjuvants i/o vehicles que, per la seva versatilitat, puguin servir com a plataformes base per a l’esmentat desenvolupament en general i no siguin de aplicació limitada a una única molècula bioactiva. La nanotecnologia presenta gran potencial en aquest context.
(…)
M’agradaria finalitzar llançant un missatge de confiança doncs, en definitiva, crec que si les polítiques futures mostren una especial sensibilitat cap als riscos derivats d’una pandèmia o bioterrorisme, com sembla que en alguns països ja està passant davant de fenòmens com el canvi climàtic, podrem preparar-nos per a la realització de campanyes urgents, massives i globals de protecció, sobretot tenint en compte les perspectives que ofereix l’explotació del potencial de camps com, entre d’altres, el de la nanotecnologia.
