El creador de la filologia hispànica

Ramón Menéndez Pidal

Dr. Ramón Menéndez Pidal

La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) inicia amb la incommensurable figura científica de Ramón Menéndez Pidal una sèrie en la qual recorda als acadèmics més notables de la seva centenària història. Grans figures de la ciència i el pensament d’abast internacional que van deixar la seva empremta en la institució i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys.

Menéndez Pidal va ser reconegut com a acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia el 1966, després que  entre el 1945 i el 1962 col·laborés activament amb la Reial Corporació i llegís al seu si i enmig d’una gran expectativa el seu reconegut estudi “Cervantes”, on glossa la figura i l’obra de l’autor de “Don Quixot de la Manxa”. Nascut a A Corunya el 1869 de pares asturians, Menéndez Pidal sempre va mantenir una estreta relació amb Catalunya, cosa que el va portar a apropar-se i participar activament tant de l’activitat de la llavors Acadèmia de Doctors del Districte Universitari de Barcelona com a la Secció de Filologia l’Institut d’Estudis Catalans.

Durant la seva llarga trajectòria com a investigador, Menéndez Pidal va aconseguir recuperar la tradició de la cultura hispànica -no només espanyola ni en llengua castellana-, tant pel que fa a l’estudi de la història de les llengües peninsulars com del romancer. Per això va reconstruir, la majoria de les vegades amb materials de primera mà, la Hispània preromana, la romana, la gòtica, l’Andalus islàmic, la Hispània neogòtica i l’Espanya medieval i dels segles clàssics, valorant els seus èxits i les seves deficiències. Amb el seu ardu treball investigador va rescatar de l’oblit fets i obres literàries no ben valorats fins ja entrat el segle XX, ampliant extraordinàriament l’herència cultural viva del passat. El seu interès científic no es va limitar a l’observació i reconstrucció de fets, sinó que va introduir als estudis històrics precisions conceptuals i metodològiques que els seus mestres europeus no li van proporcionar i que conserven vigència i actualitat.

Gran recopilador del romancer i de la literatura espanyola dels Segles d’Or, el 1900 es va casar amb Maria Goyri, la primera dona que va fer estudis oficials de Filosofia i Lletres (1896). Al seu viatge de nuvis van descobrir tots dos la persistència del Romancer espanyol en forma de literatura oral i van començar a recollir molts romanços en successives excursions per terres de Castella la Vella. Electe per la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua el 1901, el seu mestre Menéndez Pelayo va pronunciar el discurs d’acollida en aquesta institució que va arribar a presidir. El 1912 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història i el 1914 va fundar la “Revista de Filología Española”, germen de la constitució d’aquests estudis.

Entre les seves obres estrictament filològiques es troben, entre moltes altres, “Manual elemental de gramática histórica española” (1904), successivament ampliat i corregit i amb la importància d’haver implantat els mètodes científics en la filologia hispànica; “Orígenes del español” (1926), anàlisi dels primers temps del castellà; “Cristóbal Colón y otros ensayos” (1942), en què analitza les particularitats lingüístiques i estilístiques de Santa Teresa d’Àvila o Cristòfor Colom, i “Toponímia prerrománica hispana” (1953). A més d’aquest “Cervantes” que la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 atresora amb zel i orgull.

Aquesta entrada també està disponible en: esEspañol enEnglish