La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) presenta la desena entrega de la sèrie que dedica als acadèmics més notables de la seva centenària història, en aquesta ocasió a un altre dels seus personatges il·lustres i referent de la medicina universal: el reconegut endocrinòleg, científic, historiador i pensador Gregorio Marañón (1887-1960). Una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la RAED i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits del coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents del saber.

Nascut a Madrid en el si d’una família benestant, va estudiar Medicina a la llavors Universitat Central de Madrid, on va ser alumne de Santiago Ramón i Cajal, i va estudiar postgrau a Alemanya. El seu prestigi internacional i la seva entrega a la salut pública el va portar a formar part de la comissió oficial que va abordar la pandèmia de grip que va patir Espanya el 1918. Allà va coincidir amb especialistes de primera línia com Edward Babinski, Almroth Wright, Alexander Fleming i Harvey Williams Cushing. El 1922 va acompanyar al Rei Alfons XIII en una històrica expedició a Las Hurdes i, convertit ja en científic de referència, va ser triat membre de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina i president de l’Ateneu de Madrid.

Contrari a la dictadura de Primo de Rivera, després de la seva caiguda va signar al costat de José Ortega y Gasset i Ramón Pérez de Ayala el manifest “Agrupación al Servicio de la República”, al qual després es va sumar Antonio Machado. El 14 d’abril es va celebrar a casa de Marañón la històrica reunió entre Niceto Alcalá Zamora i el comte de Romanones on es va decidir la sortida d’Alfons XIII a l’exili i la proclamació de la Segona República Espanyola. Al juny va ser elegit diputat a les Corts Constituents.

Durant la República va ser elegit membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua i de la Reial Acadèmia de la Història. Després de la guerra civil es va exiliar a França i va treballar en diferents països sud-americans, fins que el 1944 va tornar a Espanya i es va incorporar a la seva plaça en el llavors Hospital Provincial de Madrid, que avui porta el seu nom. En aquest període va ser escollit membre de la la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i acadèmic d’honor de l’actual Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED). S’estima que durant la seva llarga carrera com a professional i investigador va publicar més de mig miler de monografies especialitzades.