Fabián Estapé Rodríguez (1923-2012) és el protagonista del vint-i-cinquè lliurament que la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) dedica a les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la seva història i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. Destacat economista i rector de la Universitat de Barcelona en dos períodes tan convulsos com decisius per a la institució (entre el 1969 i el 1971 i entre el 1974 i el 1976), Estapé va ser elegit acadèmic d’honor al desembre de 1968, just abans d’assumir el càrrec de màxim representant universitari. El 20 de març de 1972, com a comissari adjunt del Tercer Pla de Desenvolupament del Govern d’Espanya, va pronunciar la conferència d’obertura del curs acadèmic sota el títol “La economía catalana ante el Tercer Plan de Desarrollo”, un treball històric que la Reial Corporació atresora amb zel. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits del coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja quatre anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents de la ciència.
Nascut a Portbou, aviat va destacar als estudis i es va traslladar a Barcelona, on va cursar la carrera de Dret i es va llicenciar el 1946 amb premi extraordinari. Es va doctorar a la Universitat Central de Madrid el 1953, quan ja exercia primer com a professor ajudant i poc després com a professor adjunt de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. El 1954 va ser nomenat professor d’Història Econòmica al mateix centre, on va començar a implicar-se en la gestió per exercir com a vicepresident de la Comissió Organitzadora de la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona, de la qual va ser un dels seus grans impulsors.
Va obtenir, per oposició, la Càtedra d’Economia i Hisenda de la Facultat de Dret de la Universitat de Saragossa (1956) i poc després la Càtedra de Política Econòmica de la Facultat de Ciències Polítiques i Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, de la qual va ser degà entre el 1962 i el 1965. Com a docent i investigador al camp de l’economia teòrica va ser l’introductor dels estudis dels economistes Joseph Alois Schumpeter i John Kenneth Galbraith, teòrics dels cicles econòmics i de la gestió econòmica des de les institucions públiques, respectivament. Va participar en el desenvolupament del Pla d’Estabilització del 1959 al costat de Joan Sardà Dexeus i entre el 1972 i el 1974 va ser comissari adjunt del Tercer Pla de Desenvolupament amb Laureano López Rodó com a ministre.
Pròxim a sindicats i partits d’esquerra, va desenvolupar un paper fonamental i poc estudiat durant la transició política espanyola. Va ser reconegut amb el Premi Nacional de la Fundació Juan March, el Premi Rei Jaume I d’Economia, la Creu de l’Ordre d’Alfons X el Savi i la Creu de Sant Jordi, entre d’altres destacades distincions. Així mateix, va ser membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors.
