Teresa Freixes
Catedràtica Jean Monnet ad personam, acadèmica de número i vice-presidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat al diari “El Mundo” el 29 de gener de 2021
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, acadèmica de número i vice-presidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona a l’article “Alea jacta est”, publicat al diari “El Mundo” el passat 29 de gener i recollit també al seu bloc personal, teresafreixes.wordpress.com, sobre les eleccions que celebra Catalunya aquest 14 de febrer i sobre les peculiaritats del seu sistema electoral, que ha vingut afavorint històricament a les opcions nacionalistes. La cita arriba, a més, en un moment marcat per la inhabilitació de l’últim president, Quim Torra, i la concessió del tercer grau penitenciari en plena campanya electoral a alguns dels responsables polítics del procés independentista.
“Les dues grans tendències polítiques en què s’agrupen els pro i els anti-secessionistes arriben dividides a la consulta electoral. Res de nou, per cert, ja que el mateix va passar a les convocatòries anteriors, saldades, sempre, amb el triomf en vots dels partits no secessionistes, que no té traducció pel que fa als escons per ells obtinguts, ja que la ràtio vots/escons no es correspon amb el dret a vot d’igual valor preconitzat per la Constitució i recomanat per la Comissió de Venècia. El vot secessionista es concentra en certes circumscripcions (Lleida i Girona bàsicament), on el vot de cada persona té un valor de 2,4 vegades més gran que el vot emès a les grans zones urbanes, factor que als Estats Units va ser declarat anticonstitucional pel Tribunal Suprem, el que va obligar a la reforma de les lleis electorals de les assemblees legislatives en diversos estats, per considerar-se que un vot tan clarament desproporcional deteriorava la qualitat del sufragi”, esgrimeix l’acadèmica.
Per a Freixes, el nacionalisme no només ha aprofitat aquest factor, sinó que ha blindat una llei electoral que l’afavoreix, ja que per modificar-la es requereix l’aprovació de dos terços del Parlament. Tot i que a aquest apuntat avantatge inicial de l’independentisme en una nova contesa electoral s’afegeixen, segons l’anàlisi de l’acadèmica, factors que fan que la cita amb les urnes tingui un caràcter molt obert. “No està gens clar quin pot ser el resultat electoral en aquestes condicions. Vist que no semblen plausibles acords electorals previs que poguessin afavorir el vot no secessionista, no sabem com pot jugar l’abstenció. Tampoc si la divisió que presenta el nacionalisme, sector en el que semblen emergir opinions menys radicals que les defensades per l’antiga Convergència o Esquerra Republicana (no parlem ja de la CUP i afins), pot també incentivar-la a les seves zones de major influència”, assenyala.
“Saber que és difícil guanyar i la por a la pandèmia agitada des de les instàncies oficials juga en contra de les opcions constitucionalistes. Però segons recents enquestes, les espases estan en alt, sense que es vegi amb rotunditat un clar guanyador. Els moviments produïts en les candidatures busquen crear un efecte mobilitzador que no està clar en quin sentit pot jugar. I sembla ser que, en funció del que s’obtingui, els resultats poden potenciar la repetició d’un govern del secessionisme o el retorn a un nou tripartit. Tot un ‘déjà vu’. Quedaria per explorar la possibilitat d’un Parlament en el qual els partits no secessionistes tinguessin la majoria i poguessin formar govern, la qual cosa constituiria una novetat important, però seria necessari per a això que aquests partits, a més d’obtenir la majoria en vots i en escons, generessin acords de govern que fossin clars en el respecte a la democràcia i a l’Estat de Dret”, conclou.
