José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Economia geomètrica

O el que vindria a ser el mateix: geometria econòmica. I tot per la V, que és la vint-i-quatrena lletra i la dinovena consonant de l’alfabet català, i amb la V asimètrica susceptible, quan es legitimi, de convertir-se en la vint-i-quatrena bis lletra i la divuitena bis consonant del nostre alfabet. I dic bis, amb b de Barcelona, ​​que no vis, que seria de vis a vis, estar un davant de l’altre, cara a cara, i potser alguna cosa més.

I de V asimètrica i recuperació econòmica va l’assumpte. Si la tal recuperació de la nostra economia sigui en V implicaria que tot el que cau, com la nostra economia en descens lliure i a plom, remunta amb energia: aterratge avortat, “rejected landing”, que ordena el comandant davant la impossibilitat de poder aterrar en bones condicions, mantenint els motors de l’avió amb tota la seva potència per, en el moment de tocar terra, rebotar, i fer el “go around”, pujant amb velocitat al màxim cap al cel. L’economia espanyola es recuperaria de la Covid-19 en forma de V i en poc temps superaríem el mal moment.

Si la recuperació d’Espanya és en forma de V asimètrica, això vol dir que descendim precipitada i bruscament, caient en picat. Com els motors amb prou feines tenen potència a causa de la destrucció del nostre teixit empresarial, amb tantes empreses desaparegudes en combat i altres ferides de gravetat, al costat de legions de treballadors desallotjats dels seus llocs de treball per la crisi econòmica del coronavirus, la pujada cap al cel de la nostra economia, la remuntada cap amunt, és molt costosa i amb tan poca força que igual ens arrosseguem per la pista i veurem com queda l’avió. Així que, de la V asimètrica a la L, pura i dura, que és la dotzena lletra i novena consonant de l’alfabet llatí bàsic, hi ha poca diferència.

Per què la crisi s’allarga a Espanya?

Veient la presumible capacitat de recuperació de la crisi econòmica de la Covid-19, s’adverteix com alguns països al 2021 aniran sortint de l’esvoranc, mentre que a Espanya li costarà bastant més.

Per què fins al 2023 Espanya no serà capaç de recuperar uns nivells d’activitat econòmica en línia amb el 2019? La resposta està en el nostre model productiu i en la seva sensibilitat a les envestides de la pandèmia. L’economia alemanya, per exemple, exhibeix el seu múscul industrial, amb un sector secundari molt concentrat en la indústria manufacturera, i una taxa de cobertura de la seva balança comercial (exportacions sobre importacions) del 120%. Tan aviat com es comenci a normalitzar la situació i l’activitat econòmica mostri indicis de recuperació, els motors de l’economia germànica tornaran a rugir i el seu caràcter d’economia aperturista i exportant per tot arreu s’imprimiran velocitat per remuntar.

A Espanya concentrem el 75% de la nostra economia en el sector serveis, juntament amb comerç, i l’estirada de serveis depèn en gran manera del turisme que actua com a tractor d’altres activitats. Així mateix, en la nostra terra tenim molta empresa molt petita, el mercat laboral no és eficient, al capital humà li falta manxa formatiu, el capital productiu pateix d’un plus digital i formatiu i la construcció també té el seu pes… En ser precisament el turisme un sector fortament castigat pel coronavirus, la seva aportació a la reconstrucció econòmica d’Espanya serà tímida en els propers mesos i, de la mateixa manera, la recuperació de l’ocupació costarà perquè serveis i comerç s’han vist tremendament colpejats.

Estampes hel·lenes

Confinats i sense parar de fer vida virtual i teletreballar, que això del teletreball ha arribat per quedar-se i haurem de redissenyar les nostres llars per disposar de la sala del teletreball, perquè si no fins al WC un s’està enfrontant al “cash flow” i a la videoconferència, amb l’ordinador confós entre el paper higiènic i lluitant contra el restrenyiment.

Tot i que amb tant confinament trobem temps per mirar postals del bressol de la nostra civilització, la de pensadors i filòsofs, sobre la qual construïm els nostres pilars culturals: Grècia, aquest Mediterrani genuí que inspira als que habitem les seves ribes. Grècia, atordida durant temps amb el Grèxit, es abocar al dur rescat amb el seu deute públic movent-se entre el 109% i el 126%, nivell de deute en què Espanya serà entre el 2020 i el 2021.

Amb el rescat, la seva economia va caure. Els ajustos no van anar a l’Estat, de manera etèria, ni als polítics, sinó sobre la seva població. Als anys de crisi, les famílies gregues han perdut el 40% dels seus ingressos, els sous s’han desplomat, les pensions s’han retallat fins a un 40%, i avis amb pensions de menys de 700 euros no volen morir per poder alimentar als seus fills i néts. A Grècia no es parla de mileuristes, sinó de cinc-centseuristes. El 36% de la població està en risc de pobresa, i els seus joves sense feina, veient la manca d’oportunitats emigren. Grècia pateix descapitalització intel·lectual i fugida de talent, 250.000 llicenciats, des que va començar el rescat, hi han fugit. Grècia va rebre uns 330.000 milions d’euros de rescat. Quant necessitarà Espanya? El seu deute públic és del 176,6%; el nostre, al 2021, fregarà el 120%. Postals hel·lenes per inspirar-nos.

La nostra despesa pública

Per despesa pública que no sigui. Aquí del que es tracta és de donar-li al manubri de la despesa pública sense parar, que la vida és fanfàrria, sobretot, si paguen altres.

Que ja se sap que el dèficit públic no és de ningú però que el deute públic si que és de tots, tot i que sigui causat pels excessos de només alguns que, després, se’n van tan tranquils i amb pensions vitalícies a costa dels pagans, que som la resta.

Del 2017 al 2019, la despesa pública va passar de 478.000 milions d’euros a 522.000 milions, és a dir, que va augmentar en 44.000 milions d’euros, tot i que, això sí, els ingressos, amb els impostos i cotitzacions socials jugant fort, van créixer pràcticament el mateix. Ergo, succionem més als que treballen en pro de la redistribució de la renda i la riquesa.

Com es reparteix la despesa pública el 2019? Doncs les comunitats autònomes van gastar 192.000 milions d’euros -18.000 milions més que el 2017-; les corporacions locals en van gastar 73.000 milions -5.000 milions més que dos anys enrere-, però aquí res a dir, perquè els nostres ajuntaments salden amb superàvit de 3.800 milions els seus comptes; i, per descomptat, el festival de major despesa i en cascada és el de la Seguretat Social, que al 2019 va gastar 183.000 milions d’euros, també 18.000 milions més que al 2017, tot i que el nombre de pensionistes del 2017 al 2019 ha crescut en 192.000.

I sense ànim de cridar al mal temps, només indicar que a l’abril la ràtio d’afiliats ocupats de la Seguretat Social sobre pensionistes cau a 2,06. Dada preocupant.

Reconstruir Espanya?

Quan hi ha manca de marcs de referència copiosos, assortits, il·lustratius, explorats, experimentats i diversos, la indigència intel·lectual econòmica no només fa niu, sinó que es conrea i propaga com un perniciós virus. Constituir una Comissió per a la Reconstrucció Econòmica i Social en seu parlamentària, endogàmica, integrada exclusivament per polítics professionals, és indici inequívoc que el propòsit de reconstruir una Espanya on l’economia es dessagna a borbolls i l’ocupació s’ensorra. Sona a deliri.

La veu dels empresaris -grans, mitjans, petits i autònoms-, la dels experts, la dels savis, la de persones dutxes i ensinistrades en el món real, dels que lluiten en mil i un combats, que saben enfilar amb fermesa i destresa a través de mars turbulents en temps d’adversitats, queda silenciada.

Així que en comptes de posar en marxa una reconstrucció econòmica i social d’Espanya basada en els pilars de la sanitat, la reindustrialització, l’impuls de R+D i de la innovació tecnològica promovent el desenvolupament del sector primari, potenciant el paper de les universitats de l’Espanya interior i perifèrica, fomentant la creació d’ocupació de qualitat i jugant la carta de la formació, revisant i ajustant pressupostos pels que campen al seu aire despeses supèrflues i homenatges de dubtosa estirp; en comptes d’això, es recorre als manits tòpics de pujades d’impostos i de generoses rendes bàsiques que captivin vots, picant a l’economia productiva en benefici dels que seuen les seves natges en toves poltrones governamentals. Flagel·lar als que treballen, confiscar patrimonis de gents prudents i xuclar fins a l’últim cèntim del fruit aconseguit gràcies a la suor dels que s’esforcen per progressar, sota pretext de reconstruir Espanya, és una brusca manera de donar l’estocada a la nostra economia. Certs intel·lectes topen amb els seus límits.