La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) dedica un nou lliurament, el vint-i-quatrè, a una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la seva història i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. En aquest cas la RAED recorda l’ex-president de Veneçuela Rafael Caldera Rodríguez (1916-2009), que va ingressar a la institució com a acadèmic d’honor el 1996 amb el discurs “El Derecho en el siglo XXI”, que la Reial Corporació atresora amb zel. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits de coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per a la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja quatre anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents de la ciència i les arts.
Nascut al municipi veneçolà de San Felipe, capital de l’Estat de Yaracuy, Caldera va destacar ben d’hora als estudis i es va llicenciar en Dret i doctorar en Ciències Polítiques a Caracas. Amb només 20 anys va ser designat sotsdirector de l’Oficina Nacional del Treball de nova creació i va participar activament en la redacció de la Llei del Treball veneçolana, vigent durant més de mig segle i clau per a que l’enlairament econòmic del país gràcies a la seva riquesa en matèries primeres i petroli fos paral·lel al desenvolupament social. El 1943 va decidir dedicar-se completament a la docència, primer com a professor de Sociologia Jurídica a la Universitat Central de Veneçuela i més endavant com a professor de Dret del Treball a la Universitat Catòlica Andrés Bello fins el 1968, quan va ser elegit president de la República, canviant el signe del Govern de manera pacífica i democràtica per primera vegada a la història de Veneçuela.
Dr. Rafael Caldera Rodríguez
En aquesta primera etapa presidencial, que s’estén entre el 1969 i el 1974, Caldera escomet importants avenços en política industrial i comercial i estableix relacions internacionals amb països com ara la Xina, la Unió Soviètica i Cuba i el país ingressa al Pacte dels Andes. Després del seu mandat s’incorpora al Congrés com a senador vitalici, tot i que només per participar en debats d’alt interès nacional. Tot i així, el 1994, en plena crisi financera, va tornar a postular-se per tornar a assumir la presidència. Aquest segon mandat es va allargar fins el 1999 i va estar marcat per les importants mesures fiscals que va prendre el seu govern per fer front a la debilitat de l’economia veneçolana. Malalt de Parkinson, el ja ex-president va morir a la seva residència de Caracas la matinada del 24 de desembre del 2009, als 93 anys.
Entre la seva vasta obra en diversos camps destaquen “Andrés Bello. Su vida, su obra y su pensamiento” (1946), “Idea de una sociología venezolana” (1953), “Aspectos sociológicos de la cultura en Venezuela” (1957), “El bloque latinoamericano” (1961), “Moldes para la fragua” (1962), “El lenguaje como vínculo social y la integración latinoamericana” (1967), “Ideario. La Democracia Cristiana en América Latina” (1970), “Especificidad de la democracia cristiana” (1972), “La Casa de Bello” (1973), “Temas de Sociología Venezolana” (1973), “Justicia social internacional y nacionalismo latinoamericano” (1973), “Cinco años de cambio” (1974), “La nacionalización del petróleo” (1975), “Reflexiones de la Rábida: Política y Ciencia Social ante la realidad latinoamericana” (1976), “Caracas, Londres, Santiago de Chile: las tres etapas de la vida de Bello” (1981), “Bolívar siempre (El Libro Menor)” (1987), “El pensamiento jurídico y social de Andrés Bello” (1987) y “Los causahabientes, de Carabobo a Puntofijo” (1999). Com a curiositat, la seva sol·licitud a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua de la inclusió en el seu Diccionari de la paraula “millardo” per referir-se a la quantitat de mil milions, petició que va ser admesa i avui la paraula està acceptada.
