L’acadèmic Lluís Vicent reflexiona sobre els canvis polítics que comportarien a Andorra diferents models d’elecció i representativitat
Lluís Vicent, primer rector de la Universitat Oberta Lasalle d’Andorra i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va publicar el passat 28 d’abril a “Diari d’Andorra” l’estudi “Com canvia el Consell General d’Andorra en funció del sistema electoral”, en el qual fa una curiosa i documentada comparativa de com podria canviar la política andorrana si la seva Constitució hagués triat sistemes electorals i de representació diferents a l’actual, que també presenta i analitza. “Aplicant una lògica primària, segurament s’afirmaria que els escons d’un Parlament haurien de ser proporcionals als vots dels electors. És a dir, si a un partit el vota el 30% de la població, hauria de tenir un 30% d’escons. Tot i així, els números fan impossible aquesta aplicació”, inicia la seva reflexió.
La peculiaritat del sistema electoral andorrà és que es tracta d’una combinació de sistemes amb els seus propis pros i contres. “Els mètodes més habituals són el mètode d’Hondt i el mètode de Hamilton (o els màxims residus) -prossegueix Font-. El métode de Hamilton és el que a Andorra es coneix com ‘la resta’ i s’utilitza per a la circumscripció nacional de les generals. En contraposició als sistemes proporcionals hi ha els sistemes binaris uninominals, on guanya el que obté més vots. Aquest és el sistema del vot parroquial a les eleccions generals d’Andorra en què la llista més votada s’emporta els dos escons. El sistema de les eleccions generals d’Andorra és doble: proporcional a la circumscripció nacional, i binari amb el mateix nombre d’escons en cada parròquia, el que sobrepondera el vot de les parròquies menys poblades”.
Vicent repassa les virtuts i els defectes de tots aquests mètodes, inclosos els mixtos, i afegeix la importància de la representació territorial per la qual aposten pràcticament tots els països europeus, el que encara fa més complex el model triat, a més de les barreres proporcionals, que permeten o no l’accés d’una opció política a tenir representació. Aquesta lluita contra l’atomització dels parlaments, consells o plens té com a víctimes algunes minories que podrien arribar a ser significatives. “Els de major presència a les ciutats grans solen queixar-se de la sobreponderació de les zones menys poblades, argumentant que és injust per als votants de les capitals. Els altres argumenten que un sistema purament proporcional pot implicar que les zones més despoblades queden desateses a causa del baix impacte que tenen en les eleccions. Tensió perenne per la qual no hi ha solucions màgiques”, assenyala.
A l’última part del seu estudi, Vicent planteja diversos escenaris en funció dels mètodes emprats i els avantatges i desavantatges que tindrien cadascuna de les actuals candidatures. “Es podria repetir aquest exercici tantes vegades com la imaginació ens permetés. Es podria canviar el pes de les parròquies dins el Consell, es poden aplicar barreres electorals amb diferents quotes mínimes, i els resultats canviarien. La representativitat del poble és imperfecta i és un tema de discussió etern que anirà patint canvis periòdicament en el pas del temps”, afirma.
