Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, acadèmica de número i secretària general de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va presentar el passat 13 de maig a l’Escola Diplomàtica de Madrid el llibre “Cataluña vista desde fuera” (Pigmalión), de l’exdiplomàtic José Antonio de Yturriaga, guardonat amb el Premi Internacional de Pensament i Assaig Aristòtil 2018. A l’acte també van participar Fernando Fernández-Arias, director de l’Escola Diplomàtica; Inocencio Arias, diplomàtic; Basilio Rodríguez Cañada, president del grup editorial Sial Pigmalión, i el mateix De Yturriaga.
Professor de Dret Internacional i Dret Diplomàtic, diplomàtic de carrera des de 1963 i ambaixador a l’Iraq, Irlanda i Rússia, l’autor tracta d’endinsar-se en aquesta obra en la vida real de la ciutadania catalana. Després d’una breu introducció històrica, un documentat capítol analitza els trets bàsics de la comunitat: població, forces polítiques, socials, culturals, de seguretat, mitjans de comunicació, símbols i Església, educació, economia, justícia i diplomàcia. Segueix un capítol sobre conceptes tècnic-jurídics en els quals De Yturriaga descriu el catalanisme, el nacionalisme i l’independentisme, analitza la idea i realitat del terme “nació” i exposa els conceptes d’autonomia, federalisme, dret a decidir i autodeterminació. Repassa, així mateix, els principals esdeveniments ocorreguts durant els governs de Pujol, Maragall, Montilla, Mas, Puigdemont i Torra, per concloure amb unes consideracions sobre el diàleg, l’europeisme i la reforma de la Constitució.
En la seva intervenció, Freixes coincideix amb De Yturriaga en què l’actual conflicte català “es tracta d’un conflicte cultural al voltant de la manipulació que es pretén realitzar sobre els conceptes bàsics que avui regeixen en els Estats moderns: la democràcia, l’Estat de Dret i els drets humans. I és un conflicte cultural que té, com podem veure en aquesta obra, uns antecedents, però que avui, a Catalunya, està articulat mitjançant l’educació i la comunicació enteses com a arma de construcció social hegemònica per part d’un dels integrants del problema, aquella part que té el poder institucional encara que no tingui la majoria social, i que pretén impregnar totalitàriament el pensament civil”.
Per a la acadèmica, “encara queden escletxes, com aquest llibre, que ens permeten veure, com després d’una porta tancada amb pany i clau però que cada cop té més forats, l’enfonsament, lent però inexorable, del supremacisme que impregna aquesta història inventada que el nostre ambaixador contribueix a desmuntar. Aixecar el vel a episodis del passat, o del present, és una tasca difícil i compromesa. Perquè es tracta de no acceptar la veritat revelada o la història construïda de preconcepcions que poc tenen a veure amb els indicadors que les ciències socials tenen categoritzats com a objectius i que estan sotmesos al contrast i a la investigació basats en fonts fiables, no en ficcions interessades”.
Freixes creu que sense l’actuació del Tribunal Constitucional i sense la jurisdicció ordinària, a més de la defensa de l’ordre constitucional feta pel Rei, “el desastre hagués estat molt més gran que el que tenim al davant. Perquè és un desastre, per a la política, que hagin hagut de ser els jutges i el Rei qui haguessin de fer front als canvis, sota una crítica demolidora, dirigida a desacreditar davant la ciutadania, tal com manen els cànons de les modernes tècniques del cop d’Estat, que precisa de la neutralització i desprestigi de les institucions democràtiques per substituir-les il·legalment per d’altres”.
L’acadèmica conclou oferint diverses vies de resolució al conflicte. “Arribats a aquest punt, potser cal preguntar-se si hi ha alguna solució a tot aquest embolic en què ens ha situat el desafiament secessionista. L’ambaixador De Yturriaga també s’ho pregunta diverses vegades al llarg de la seva obra i, especialment, a la part final. No tinc resposta per a això, ni a curt ni a mitjà termini, però és indubtable que a llarg termini hem d’haver pogut sortir d’aquesta situació. Sí que tinc clar que, perquè això passi, són necessàries dues premisses: en primer lloc, el restabliment, en tota la seva extensió, de l’ordre constitucional democràtic a Catalunya. Això comporta l’acatament i l’aplicació de la llei i el compliment de les sentències. I en segon terme, el reconeixement de la pluralitat interna de Catalunya, amb la incorporació del constitucionalisme, de tot el constitucionalisme, no només d’una part del mateix, al debat sobre les modalitats de reconducció del problema. Això implica que el famós diàleg hagi de comptar amb tots els interlocutors del constitucionalisme”.
