Sr. Enric Canela
Enric Canela, catedràtic emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona i col·laborador de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els últims articles que ha publicat en el seu blog, enriccanela.cat, un espai divulgatiu dedicat a la salut i el benestar, a més de les seves últimes publicacions al diari “El Punt-Avui”, on es focalitza en la formació i la investigació, i el diari digital El Matí Digital, on aborda temes socials d’actualitat. Es tracta, en concret, de les entrades “Secrets de l’alimentació”, “El cafè: què en diu la ciencia?”, “L’oferta universitària com a política econòmica” i “Hipocresia mediambiental”, aparegudes entre els mesos de juny i juliol als tres espais informatius.
A “Secrets de l’alimentació”, l’expert explica com l’aportació calòrica dels aliments no correspon als valors que mostra l’etiquetatge dels envasos, ja que es refereix a quilocalories brutes, que varien en funció de com es cuinen els aliments i fins i tot la seva temperatura d’ingesta. “Els envasos i embolcalls dels aliments sempre indiquen la composició en nutrients, més o menys detallada, i la quantitat d’energia que subministren. Aquesta informació la donen en quilocalories i joules, tot i que habitualment utilitzem les calories. Tal com es presenten les dades, poden induir a confusió entre les persones que no són expertes en aquesta matèria. Els valors indicats no diuen quantes calories netes aporten realment a qui ingereix l’aliment”, explica, detallant que entre un 25% i un 30% de l’energia que aporten les proteïnes es perd a la digestió, mentre que dels hidrats de carboni es perd entre un 6% i un 8% i dels greixos entre un 2% i un 3%.
Per la seva part, a “El cafè: què en diu la ciència?”, Canela resumeix l’evidència científica que existeix sobre el consum de cafè i cafeïna i els efectes que té o pot tenir sobre la salut. “En general, tots els estudis indiquen que el consum moderat de cafè forma part d’una dieta saludable per a la majoria d’adults. Amb tot, hi ha diferències i fa falta entendre millor per què i en quines persones aquests beneficis són més marcats. Els estudis epidemiològics que més ressonància han tingut són els que relacionen el consum habitual de cafè amb una esperança més gran de vida. Indiquen que el consum de dos a cinc tasses diàries s’associa amb menor mortalitat global, menor risc cardiovascular, menor incidència de diabetis tipus 2 i menor risc de diverses malalties cròniques. Cal recordar, tot i això, que aquestes dades provenen principalment d’estudis observacionals i, per tant, encara no permeten establir una relació causal”, resumeix.
A “Hipocresia mediambiental”, el col·laborador de la Reial Acadèmia lamenta la falta de polítiques actives per reduir el consum d’envasos plàstics i evitar la creixent i perillosa contaminació mediambiental de microplàstics i nanoplàstics. “Les autoritats europees elaboren directives per anar eliminant progressivament els plàstics i hi ha campanyes per reduir-ne l’ús, però a hores d’ara són encara insuficients. Totes fixen terminis llargs per no comprometre l’activitat econòmica, en aquest cas probablement també la d’alguns grans productors globals. D’altra banda, ni les autoritats espanyoles ni les catalanes no han impulsat encara mesures prou ambicioses per accelerar el canvi. Tenim un exemple ben clar a les ampolles i les llaunes de beguda. Antigament, es pagava per l’envàs de vidre, es retornava buit i se n’obtenia un de nou ple. Després van arribar altres materials: la gestió es va encarir i va sortir més barat llençar els envasos. Això no és sostenible”, denuncia.
Finalment, a “L’oferta universitària com a política econòmica”, Canela incideix en la falta d’ajust entre l’oferta d’ensenyament superior, les necessitats reals de l’economia i la falta d’una planificació que vinculi oferta i demanda. “Més enllà del debat polític, el que és realment pertinent és identificar els desajustos estructurals i, sobretot, assumir que no es tracta només d’un problema de places. El sistema universitari oscil·la entre dues lògiques que no sempre convergeixen: la demanda dels estudiants i les necessitats reals del país. La demanda es concentra de manera gairebé inevitable en unes quantes titulacions ‘estrella’, especialment medicina i altres ciències de la salut. Aquest fenomen genera notes de tall molt elevades i converteix l’accés en un mecanisme de selecció extrem, una situació que el districte únic contribueix a accentuar. Mentre tant, altres àmbits amb una demanda laboral creixent, especialment enginyeries i perfils científics i tecnològics, no aconsegueixen atreure bastants estudiants, i això es tradueix en dèficits estructurals de professionals en sectors clau per a l’economia”, reflexiona.
