Dra. Teresa Freixes
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe, vicepresidenta de la plataforma ciutadana Societat Civil Catalana i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reflexiona sobre l’actualitat política espanyola i internacional als articles “¿Qué pasa con la competencia en materia de migraciones?”, “Reuniones informales”, “Ley y decreto en materia de extranjería”, “Responsabilidad de proteger a Irán” i “¿Y la protección de los atrapados en el conflicto de Oriente Próximo?”, publicats al portal especialitzat Artículo 14 i el diari digital The Objective entre els passats 17 de febrer i 8 de març. Així mateix, Freixes participa al costat del també acadèmic de la RAED Javier Cremades, president de l’Associació Mundial de Juristes, president i fundador de Cremades & Calvo-Sotelo Abogados, a una nova edició del cicle World Young Jurist, una sèrie de sessions acadèmiques i trobades amb líders defensors de l’estat de dret dirigit a estudiants i joves professionals de l’àmbit del Dret.
A “¿Qué pasa con la competencia en materia de migraciones?”, l’experta aborda les negociacions del Govern d’Espanya amb el de Catalunya per transferir les competències en immigració, que la Constitució considera exclusives de l’Estat. “Continuen creient, pel que sembla, que n’hi ha prou amb prendre acords polítics del tipus que sigui per convertir-los en realitats substancials. Fidels a la fal·làcia que la política és per sobre de la llei, són incapaços de distingir entre el que poden, legalment i legítimament, fer i el que no és possible per la seva incompatibilitat amb el marc regulatori vigent, nacional i europeu. Al marge de la consideració que regularitzar la situació de persones que faci temps que estan al territori d’un estat membre és una competència de cadascun dels estats, cal advertir que qualsevol decisió que es prengui al respecte ha de complir, a més de les regles internes, amb la normativa adoptada al marc europeu, sobretot perquè qualsevol regularització massiva a un d’ells implica poder accedir a tot l’espai Schengen per part dels qui siguin regularitzats”, considera.
D’altra banda, a “Reuniones informales”, Freixes critica la creixent tendència a les trobades polítiques i negociacions que es porten a terme al marge de les institucions i dels fòrums que les haurien d’acollir, on assumptes d’interès ciutadà arriben ja decidits per a la seva ratificació. “Cada vegada coneixem més situacions en les quals es prenen decisions fora de les institucions, al marc de reunions informals a les quals acudeixen vostè vagi a saber qui, sense saber-se’n o no amb competents i, a més, sense tenir clars els efectes que pot tenir allò que s’hi parli o s’hi acordi. De vegades, fins i tot, com quan s’han decidit qüestions essencials del funcionament de l’Estat autonòmic a l’estranger, participant en la presa de decisió personatges que han de retre comptes davant la justícia. O a l’àmbit de la UE, apartant de la deliberació els qui estaran subjectes al que a aquestes reunions es prefigura, anticipant uns quants (o uns molts) el que ha de ser debatut i decidit entre tots”, argumenta.
A “Ley y decreto en materia de estranjería”, l’acadèmica es refereix a la controvertida regularització d’immigrants que ha emprès el Govern de Pedro Sánchez per la via del decret. “No és que no puguin efectuar-se regularitzacions excepcionals per part de les autoritats espanyoles. Poden fer-se sempre que siguin conformes a la legislació vigent, tant l’europea com l’espanyola, sobretot si es pretén regular-les per decret. Ja sabem que l’actual Govern fuig del Parlament com el gat de l’aigua freda, i per això recorre al decret, per evitar els controls democràtics de diputats i senadors. Tot plegat no l’eximeix que hagi de respectar la jerarquia normativa i torni a la lògica del sistema juridicoconstitucional. I si no vol fer-ho, no pot establir dreceres que, així que pretenguin entrar en vigor, siguin recurribles davant els tribunals, com pot succeir en aquest cas davant el Tribunal Suprem. La seguretat jurídica pròpia dels sistemes democràtics imposa, a més, una certa predictibilitat que, en el supòsit que analitzem, no trasllada un ‘fumus boni iuris’ o aparença de bon dret sobre el decret controvertit, sinó més aviat al contrari”.
Fotografia de Jolanda Flubacher / World Economic Forum (Flickr), sota llicència CC BY-NC-SA 2.0
La vicepresidenta de la RAED posa el focus a la política internacional en “Responsabilidad de proteger a Irán”, on evoca una experiència personal: quan l’any 2015 va aconseguir que viatgessin a Barcelona un grup d’estudiants iranians que s’acabaven de titular en Ciències Socials i Humanitats per exposar els seus treballs de recerca davant un jurat internacional. Arran d’aquí, analitza els límits del Dret Internacional. “Què haurà estat de tots ells aquests últims mesos? Seran donant suport als aiatol·làs o a l’oposició? Conservaran la vida o la llibertat o les hauran perdut a mans de les forces repressores? Es parla de desenes de milers de morts i una innombrable llista de detinguts, torturats, segrestats… Aquesta matança a la qual la societat civil iraniana, especialment les seves dones, ha estat sotmesa m’ha portat repetidament a fer-me aquestes preguntes”, assenyala.
Finalment, a “¿Y la protección de los atrapados en el conflicto de Oriente Próximo?”, Freixes incideix a la guerra oberta a l’Orient Mitjà i es qüestiona sobre el paper de la Unió Europea respecte als seus ciutadans que són víctimes col·laterals del conflicte. “No s’entén l’apagada informativa sobre què està fent, concretament, la UE en aquest context. És possible que estigui actuant, però ho desconeixem i aquesta falta d’informació no aporta res de bo. Acostumats, com estem, a ser víctimes del relat que a cada moment serveixi millor a determinats interessos, pot ser que siguem desinformats deliberadament a uns moments crucials, els més crucials des que la UE va començar a tenir competències en política exterior i de defensa. O no. I el que succeeix és que ningú no sap estar a l’altura de les circumstàncies. La UE compta amb instruments precisos i no s’entén com no són millor aprofitats ni per les institucions europees ni per estats com el nostre, que ni tan sols sol·licita l’activació dels mecanismes d’urgència per protegir els seus propis ciutadans. Tampoc no s’entén com Espanya no és capaç de coordinar-se amb les representacions consulars d’altres estats membre per fer efectiva la protecció consular a què tots els europeus tenim de dret”, conclou.
