Sr. Antoni Garrell
Antoni Garrell, president d’HM Hospitales i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “El futur no el decidiran les màquines, sinó el talent”, en què reflexiona sobre l’impacte que ha tingut la seva última obra, “La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat”. En aquesta mateixa línia. l’acadèmic ha publicat recentment els articles “El futur de l’enginyeria: la formació és l’adequada?” i “Europa sí tiene capacidad para lograr la soberanía tecnológica”, apareguts, respectivament, a la publicació digital Fulls d’Enginyeria, editada per Enginyers de Catalunya, Col·legi i Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, y a Crónica Global, suplement del diari digital El Español, els passats 19 i 22 de gener.
Garrell és enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, màster en Gestió i Administració i estudis de doctorat en Sistemes de Suport a la Presa de Decisió. Especialista en innovació i economia del coneixement, ha desenvolupat una àmplia trajectòria professional tant a l’àmbit de la tecnologia computacional com a la gestió organitzacional i estratègica i ha ocupat diversos càrrecs executius a empreses com Arthur Andersen, La Caixa, la Fundació Universitat i Tecnologia La Salle i la Fundació de Disseny Tèxtil. Des del 2021 presideix HM Hospitales. Ha format part de diversos consells d’administració i d’assessorament d’empreses i ha ocupat càrrecs institucionals, com el de president del Cercle per al Coneixement i del Consell Executiu de la Fundació Universitat Ramon Llull.
A l’àmbit acadèmic ha donat classes i conferències en universitats internacionals i és autor de més de 850 articles sobre temes tècnics, econòmics i d’opinió i autor o coautor d’una desena de monografies sobre tecnologia digital, multimèdia i indústria. Va ser, així mateix, fundador de la revista tecnològica “INPUT”. Els seus últims dos llibres són “La industria 4.0 en la sociedad digital” (2019) i “Productos y servicios inteligentes y sostenibles” (2021). Garrell va ingressar a la Reial Corporació el passat 20 de novembre amb el discurs “La segona revolució digital: l’economia digital i la intel·ligència artificial ens estan conduint a una nova era de la humanitat?”, en el que va reflexionar sobre els profunds canvis que està generant la transició cap a una era digital disruptiva, destacant tant les oportunitats com els desafiaments que això implica en vista dels efectes de revolucions anteriors de caràcter transformador.
El futur no el decidiran les màquines, sinó el talent
Fa uns dies, un amic que va assistir a l’acte de la meva entrada com a acadèmic d’honor de la Real Acadèmia Europea de Doctors, va trucar per dir-me que havia acabat de llegir el meu llibre “La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat”, el qual va sustentar el meu discurs d’ingrés a la RAED. Entre altres coses, em va comentar: “Llegir el teu darrer llibre m’ha portat a fer-me moltes preguntes sobre l’esdevenidor i sobre els dos motors, la intel·ligència artificial i l’economia digital, que impulsen el canvi d’era. El cert és que les empreses necessitem talent, persones intel·ligents i compromeses, però també és cert que sovint costa integrar-les als equips perquè sovint estan instal·lats en el dubte i els costa decidir”. La seva afirmació, que a les persones intel·ligents els costa decidir, em va portar a formular-me una pregunta inevitable: per què aquestes persones tendeixen a tenir més dubtes que les que ho són menys, fins al punt que, de vegades, aquest fet pot afectar el seu estat d’ànim i conduir-les a un cert tancament interior que dificulta el treball en equip o la presa de decisions?
La resposta, fonamentada tant en la meva experiència professional com en una lectura qualitativa de la realitat organitzativa contemporània, és clara. Quan parlo de persones intel·ligents, em refereixo principalment a aquelles amb una elevada capacitat cognitiva a l’àmbit analític, racional i crític, amb habilitats per gestionar la complexitat, identificar patrons i anticipar conseqüències, més enllà d’una concepció reduccionista de la intel·ligència com a simple coeficient intel·lectual. Tot assumint que, alhora, hi ha perfils intel·ligents altament intuïtius o executius, una gran part d’aquestes persones tendeixen a conviure amb dubtes inherents a la seva manera de processar els reptes i les incògnites que l’exercici professional els planteja.
Diversos estudis apunten que més capacitat cognitiva i metacognitiva va associada a una consciència més clara dels límits del mateix coneixement, fet que incrementa la percepció de la incertesa. Alhora, solen tenir una consciència molt més àmplia de la complexitat del món, cosa que els permet percebre múltiples variables, interdependències i conseqüències allà on d’altres veuen certeses simples. Aquesta visió expandida pot amplificar la incertesa quan no es disposa de tota la informació o quan les opcions no són clarament òptimes.
Tanmateix, les persones intel·ligents acostumen a ser molt crítiques amb els seus propis judicis, ja que són profundament conscients dels límits del seu coneixement i dels biaixos que poden condicionar la seva percepció. La literatura suggereix que aquesta consciència crítica no és un indicador d’inseguretat, sinó una expressió d’humilitat intel·lectual, que porta a qüestionar-se constantment per respecte a la veritat i a les conseqüències de les decisions. Un altre aspecte rellevant és la seva necessitat intrínseca de coherència lògica i d’evidència sòlida. Aquesta exigència interna sovint entra en conflicte amb un món ple d’ambigüitats, incerteses i fenòmens sense solucions clares, fet que dificulta identificar una resposta única o inequívocament correcta. Tot plegat pot derivar en situacions de dubte que dificulten la decisió, accentuades per una forta autoexigència, uns trets que sovint són mal interpretats per persones menys inclinades a l’anàlisi profunda.
No obstant això, el dubte, a les persones intel·ligents, no és un signe de feblesa, sinó un aspecte associat a una ment que s’enfronta amb lucidesa a la complexitat del món. Des d’una perspectiva qualitativa, es pot afirmar que aquesta disposició al dubte és una condició necessària per a l’avenç del coneixement i per a l’abordatge de problemes que, a priori, semblen irresolubles. Aquesta qualitat esdevé especialment rellevant en èpoques de transició com l’actual, en el marc de la segona revolució digital. La seva alta capacitat cognitiva permet qüestionar, analitzar i cercar amb precisió les millors opcions en un context dominat per la incertesa, sabem o estem però no el destí final. Per això, per a mi, treballar amb persones intel·ligents no només és desitjable, sinó absolutament necessari si es volen afrontar amb èxit els reptes complexos de la nova era digital que està encetant la humanitat.
L’afirmació que és bo, i imprescindible, treballar amb persones intel·ligents, o, dit d’una altra manera, incorporar i fidelitzar talent a les organitzacions de tota mena, es pot argumentar per diverses raons. Al meu entendre, les quatre més rellevants són les següents:
La primera rau al fet que les persones intel·ligents tenen una capacitat especial per percebre la complexitat de la realitat. Allà on d’altres veuen problemes simples amb solucions immediates, elles identifiquen variables, interdependències i conseqüències a mitjà i llarg termini. Aquesta mirada ampliada contribueix a evitar errors costosos i decisions precipitades.
La segona raó és que treballar amb persones intel·ligents eleva el nivell de pensament dels equips, ja que obliga a argumentar millor, a justificar les decisions i a fugir de solucions aparentment simples que, sovint, amaguen riscos significatius. Aquest exercici col·lectiu permet detectar incoherències i minimitzar errors que, massa sovint, només es fan evidents quan ja és massa tard.
La tercera es fonamenta en la seva capacitat per formular les preguntes adequades, aquelles que permeten identificar els interrogants rellevants, obrir camins i avançar en entorns complexos. Aquesta actitud, basada en la coherència i el rigor, millora la qualitat dels projectes i genera confiança dins dels equips.
Finalment, la quarta raó és que treballar amb persones intel·ligents és el motor de la innovació real. El seu esperit crític els permet qüestionar el que ja existeix, connectar idees diverses i explorar noves possibilitats amb criteri i sentit. No innoven perquè sigui una tendència, sinó per convicció, tot articulant una cultura de qualitat i d’excel·lència que potencia la feina ben feta i la competitivitat, alhora que genera progrés.
Cal assumir que treballar amb persones intel·ligents permet impulsar qualsevol organització, sempre que s’assumeixi que incorporar-les als equips implica entendre-les, escoltar-les i complementar-les adequadament. Aquestes reflexions no pretenen establir una relació causal directa ni universal, sinó posar de manifest patrons observables que, quan es donen les condicions adequades, poden generar una espiral virtuosa que permet desplegar talent, entomar reptes complexos i assolir la satisfacció associada a la feina ben feta.
En definitiva, la transició cap a la nova era digital de la humanitat no es decidirà només per la tecnologia que desenvolupem, les polítiques i els sistemes productius que implementem, sinó, sobretot, pel talent que siguem capaços d’atraure, cuidar i fidelitzar. Sense persones intel·ligents, crítiques i compromeses, la intel·ligència artificial i l’economia digital quedaran buides de propòsit. Fer sorgir, captar i fidelitzar talent no és una opció estratègica més, és el pilar fonamental sobre el qual s’ha de construir el futur. Les organitzacions que ho entenguin a temps no només seran més competitives, sinó que contribuiran activament a donar sentit, direcció i humanitat a la nova era digital a la que ens estem endinsant.
