Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia, vicerector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat al portal especialitzat The Conversation l’1 de novembre del 2021
Dr. Francisco López Muñoz
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), resumeix la gènesi de les pastilles anticonceptives, mètode revolucionari sobre el control de la natalitat, a l’article “El descubrimiento de la píldora anticonceptiva: una enorme conquista social del siglo XX”, publicat al portal especialitzat The Conversation el passat 1 de novembre. L’acadèmic signa aquest article juntament amb José Antonio Guerra Guirao, professor de Farmacologia i Toxicologia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat Complutense de Madrid.
“Els intents per exercir un cert control de la fertilitat han acompanyat l’ésser humà des que es va tornar en un ésser social. En algunes de les primeres fonts escrites de què es té constància, com el papir d’Ebers (1550 aC), ja apareixen referències a diferents mètodes anticonceptius: els autors clàssics, com Aristòtil, Plini el Vell i Dioscòrides, també es remeten a les seves obres al control de la fertilitat, però l’enorme varietat i quantitat de mètodes proposats ha estat fruit moltes vegades de la més absurda superxeria. Alguna ha sobreviscut fins i tot fins als nostres dies. A més, la disponibilitat de mètodes anticonceptius ha estat font de nombroses polèmiques socials, ja que alguns sectors consideraven el control de la natalitat com una cosa immoral i obscè”, inicien els experts la seva reflexió.
López Muñoz i Guerra Guirao expliquen que, després d’anys de recerca sobre la concepció, van ser els investigadors nord-americans George Corner i William Allen els que van identificar el 1928 una hormona que afavoria la implantació de l’òvul i el posterior embaràs, a la qual li van donar el nom de progesterona (pel verb llatí “gestare”, donar a llum). L’any següent, el també nord-americà Edward Doisy va identificar, en el fluid fol·licular obtingut de porcs, l’hormona que inicialment havia estudiat el ginecòleg vienès Emil Knauer, a la que va denominar estrogen (d'”oistros”, desitjos bojos, i “gennein”, engendrar).
Aquests descobriments van donar peu al fet que només una dècada després els investigadors alemanys Walter Hohlweg i Hans H. Inhoffen sintetitzessin el primer derivat estrogènic que podia ser administrat per via oral, l’etinilestradiol. I el 1944 el químic Russell Marker va produir progesterona a partir d’un compost aïllat de l’arrel de l’espècie mexicana Dioscorea macrostachya. Ràpidament diversos derivats de la progesterona es van anar sintetitzant, com l’etisterona, la noretindrona i el noretinodrel. “Així i tot -prossegueixen els especialistes en el seu article-, les impulsores reals del desenvolupament de la píndola anticonceptiva van ser dues dones nord-americanes militants de diversos moviments feministes per a la defensa dels drets civils: Margaret H. Sanger, una infermera pionera del moviment nord-americà per al control de la fertilitat, i la filantropa Katherine D. McCormick“.
“Els primers estudis clínics amb aquest fàrmac van ser realitzats el 1956 per Celso Ramón García i Edris Rice-Wray, a Puerto Rico, i van confirmar que la dosi de 10 mg/dia de noretinodrel exercia efectes anticonceptius. Aquests autors van decidir associar-li un estrogen (mestranol), amb la qual cosa van néixer els anticonceptius orals combinats, però la seva tolerabilitat no era bona, cosa que va obligar a efectuar nous assajos, amb millors resultats, a Mèxic i Haití. Passarien diversos anys abans que el preparat fos comercialitzat com a anticonceptiu, ja que la idea que una dona sana prengués diàriament un medicament d’aquesta naturalesa hormonal per evitar la concepció semblava aberrant. Finalment, l’FDA nord-americana va aprovar oficialment aquest medicament de la companyia farmacèutica GD Searle & Co., a base de 10 mg de noretinodrel i 0,15 mg de mestranol, el maig del 1960, amb el nom comercial d’Enovid“, conclouen.
