Dr. Josep Ignasi Saranyana
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica el treball “Tiempo y eternidad. Estudio sobre la Teología de la historia en San Buenaventura”, un extracte de la tesi doctoral que va presentar a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra el 2 d’octubre del 1972, que es va publicar al número 2 de la revista “Excerpta e Dissertationibus in Sacra Theologia”, corresponent a l’any 1979. Un estudi elaborat fa més de mig segle que manté plenament la seva vigència i continua sent un referent als estudis de sant Bonaventura.
“San Bonaventura (Joan de Fidanza) va néixer a Bagnorea, a prop de Viterbo (Itàlia) cap al 1221; sembla que va entrar a l’Ordre dels Germans Menors (franciscans) el 1238. Va anar a París, per seguir a la universitat els cursos que impartia Alexandre d’Hales, a qui més tard anomenarà el seu pare i mestre, i es va llicenciar el 1253, any en què hauria d’haver ocupat la càtedra reservada als franciscans des d’Alexandre d’Hales. En aquesta data les turbulències produïdes en l’ensenyament per les picabaralles entre els mestres de la universitat i els regulars l’obliguen a suspendre les seves lliçons. Tot i l’aferrissada campanya empresa per Guillem del Sant Amor per prohibir als ordes mendicants la docència a la Universitat de París, el Papa confirmarà els dominics i franciscans en el dret a detenir càtedres, i el 20 d’octubre de 1256 designarà nominalment a fra Tomàs d’Aquino, de l’Ordre de Predicadors, i a fra Bonaventura, de l’Ordre dels Menors, per ocupar-les. Així i tot, la universitat va diferir l’accés de sant Bonaventura al grau de doctor i la seva recepció en el número dels mestres fins a l’octubre de 1257. Sant Tomàs d’Aquino i sant Bonaventura es van doctorar el mateix dia, però el frare menor ja havia acceptat el nomenament de general del seu ordre i abandonaria per sempre l’ensenyament. Sant Bonaventura va morir cap a la fi del Concili de Lió, el 15 de juliol del 1274″, resumeix l’autor la biografia del protagonista de la tesi.
San Buenaventura (Juan de Fidanza)
Saranyana considera que a sant Bonaventura li va tocar en sort viure en allò que es coneix com l’Edat d’Or de l’Escolàstica, de la qual és ell mateix un dels principals artífexs. Va ser, a més, protagonista i centre de les dues grans controvèrsies de la Universitat de París: la polèmica al voltant de la raó de ser dels ordes mendicants i de l’esperit de pobresa propugnat, i les discussions sobre l’anomenat averroisme llatí o aristotelisme heterodox. També va destacar al si de la seva pròpia ordre, de la qual és considerat com el seu segon fundador, en fer front al partit dels qui es van donar a conèixer com a espirituals, que es deien seguidors de l’abat Joaquim i de la genuïna doctrina de sant Francesc.
“L’autor se’ns revela com un veritable universitari, gran místic, creador d’escola teològica, home de govern i eclesiàstic rellevant, qualitats, totes difícils de conjugar en una sola persona. El seu esperit universitari es manifesta en les obres més especulatives: els ‘Comentaris a les Sentències’ de Pere Lombardo, el ‘Breviloquio’ -la seva ‘Summa’-, les qüestions disputades sobre la Santíssima Trinitat i la ciència de Crist, i les ‘Conferències sobre l’Hexameron’ bíblic, per citar només alguns dels seus escrits més coneguts. En tots sobresurt el rigor de la investigació, la precisió de l’anàlisi metafísica segons el mètode escolàstic i el profund respecte per la veritat raonada que mai no pot contradir la Paraula de Déu es trasllueix principalment en aquesta. La seva mística d’alta volada es trasllueix principalment en aquesta joia de la literatura espiritual que és l’Itinerarium Mentis, sense oblidar els seus sermons sobre els dons de l’Esperit Sant i d’altres peces d’oratòria sagrada, compostes seguint el calendari litúrgic o per a profit dels germans d’ordre”, resumeix Saranyana.
