Dr. Joaquín Callabed

Dr. Joaquín Callabed

Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), convida a la comunitat acadèmica a fer un recorregut erudit per la història del pensament i de la medicina a través dels articles “Las enseñanzas de los consejos de Esculapio”, “Tras los pasos de Perugino”, “Medicina y farmacia en el Imperio Bizantino”, “Medicina y farmacia en la época visigótica”, “Montesquieu frente a la separación de poderes”, “El legado de la Escuela de Medicina de Salerno” i “Alberto Magno, el santo de la ciencia”, publicats al llarg del mes passat de novembre a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.

A “Las enseñanzas de los consejos de Esculapio”, l’acadèmic introdueix el jurament hipocràtic i el compara amb compromisos professionals ètics que ha tingut la medicina en altres civilitzacions, a més d’abordar els menys coneguts consells d’Esculapi al seu fill animant-lo a exercir aquesta professió. “Estem habituats al jurament hipocràtic com a referència de l’ètica mèdica. També van existir en cultures anteriors com l’egípcia amb Imhotep que va ser deïficat 500 anys abans de Crist; la sumèria amb el Codi d’Hamurabi; la medicina índia amb el Rig Veda i l’Ayur Veda, o a la medicina xinesa amb l’emperador Shen Nung. Però els consells d’Esculapi al seu fill s’han difós poc”, explica.

Callabed recupera a “Tras los pasos de Perugino”, la figura d’un dels primers pintors que va fer sevir a Itàlia la pintura a l’oli. “Pietro Vanucci, anomenat Il Perugino (1448-1523), sobrenom que prové de la seva ciutat natal, Perusa, va ser un pintor quatrecentista italià en transició cap a l’Alt Renaixement. Les seves dues influències fonamentals van ser Piero della Francesca i Andrea Verrocchio. El Perugino va ser un dels primers que va utilitzar a Itàlia la pintura a l’oli. Va tenir com a alumne Rafael. S’ha dit que havia estat després de Giotto el que havia creat un llenguatge nacional. Se li ha anomenat el millor mestre nacional”, introdueix al pintor.

A “Medicina y farmacia en el Imperio Bizantino”, el president del Club de Pediatria Social recorda com al segle IV, després de la divisió de l’Imperi Romà, es va iniciar el desenvolupament de les càrites com a novetat doctrinal amb gran sentit religiós i social. “Una característica de l’època bizantina és que es distribueixen gratuïtament aliments als pobres i es funden molts hospitals. L’alta Edat Mitjana va marcar el naixement de la figura de l’atenció doctrinal del pobre, absent a les ciutats de l’Antiguitat. L’assistència als membres més febles de la comunitat va incloure els pobres i els malalts, que seran atesos en una institució de característiques singulars: l’hospital”, explica.

Per la seva banda, a “Medicina y farmacia en la época visigótica”, l’expert aproxima el lector a una cultura on el metge i el farmacèutic eren una mateixa persona que exercia l’art de curar tant pels seus coneixements com per les substàncies que utilitzava per fer-ho. De recopilar aquests sabers i deixar-los com a llegat es va encarregar sant Isidor de Sevilla. “La seva cultura era agrícola i ramadera. Practicaven l’arrianisme que va conviure amb el catolicisme i el judaisme. Van construir moltes esglésies. Van aportar paraules com sabó, sala, guàrdia, guerra, alberg, bestiar, tapa o roba. La cultura visigoda es pot considerar com una barreja de la valuosa aportació dels jueus amb les restes bizantines del sud-est i els tocs de germanisme imposat per la monarquia goda, tota ella regida i dominada pel superior coneixement grecollatí”, resumeix Callabed.

A “Montesquieu frente a la separación de poderes”, l’acadèmic presenta la figura de Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède i baró de Montesquieu, un filòsof i jurista francès l’obra del qual es desenvolupa en el context de la Il·lustració. “Va ser un esperit inquiet i lliurepensador que va ampliar els seus coneixements amb estudis d’anatomia, botànica i física. Es va acostar a l’humanisme mitjançant la literatura i la filosofia. Va ser conseller al Parlament de Bordeus (1716-1726). El seu llibre ‘L’esperit de les lleis’ estableix uns principals fonaments entre les ciències econòmiques i socials. Va inspirar la Constitució Francesa del 1791 i és l’origen de la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial”, assenyala.

Mentre que a “El legado de la Escuela de Medicina de Salerno”, l’estudiós recupera la història de la Salernitana, el primer centre mèdic d’ensenyament de l’Edat Mitjana que, a més, acceptava les dones com a alumnes. “L’Escola Mèdica Salernitana va ser la primera escola mèdica medieval i estava situada a la ciutat italiana de Salern, sent la major font de coneixement mèdic d’Europa en el seu temps. S’havien acumulat textos de tractaments mèdics àrabs en traduccions gregues a la biblioteca de Montecassino, on van ser traduïdes al llatí; la tradició d’Hipòcrates, Galè i Dioscòrides, que havien rebut, va ser enriquida per la pràctica mèdica àrab i jueva, coneguda a través de contactes a Sicília i al nord d’Àfrica. Com a resultat, els practicants de la medicina de Salern, tant homes com dones, no tenien rival a la Mediterrània occidental pels seus coneixements”, escriu l’acadèmic.

Finalment, Callabed aborda a “Alberto Magno, el santo de la ciencia” una altra figura clau en l’evolució del coneixement: sant Albert Magne, mestre de l’escolàstic sant Tomàs d’Aquino i patró de les ciències naturals, químiques i exactes. “Se’l reconeix com a químic, filòsof, escriptor, entomòleg, botànic, geògraf, teòleg. Polímata de la cultura medieval. Té influències d’Avicena, Aristòtil, Maimònides i Plotí. És el creador de l’escolasticisme cristià, doncs, seguint les rutes traçades per l’iranià Al Gazzali, autor d’‘El ressorgiment de les ciències religioses’, i Maimònides, va instruir el seu deixeble, Tomàs d’Aquino, en la confrontació de les teories aristotèliques amb la religió cristiana. L’Església Catòlica el distingeix com un dels 37 doctors de l’Església. Va ser canonitzat el 1931 per Pius XI“, conclou.