Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, rector del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va presidir el passat 17 de maig la presentació del llibre “El cardenal Vidal i Barraquer: entre la crisi de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera. Arxius vaticans (1921-1923)” (Sant Pacià Books), fruit d’un ampli treball de recerca de Ramon Corts, vicerector de l’Ateneu i cap del Departament d’Història de l’Església de la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Art Cristianes. A l’acte, que es va celebrar a l’Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona, també hi van participar fra Valentí Serra, historiador i professor de la Facultat Antoni Gaudí, i Oriol Junqueras, historiador i investigador dels arxius vaticans.
L’obra és el segon lliurament de cinc que abordaran el paper de Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona entre el 1918 i la seva mort a l’exili suís el 1943, i el catalanisme entre finals del segle XIX i el franquisme. La primera va ser “La qüestió catalana i l’Arxiu Secret vaticà”, que va ser presentada pel també acadèmic numerari Josep Maria Sans Travé, professor alhora de l’Ateneu Universitari Sant Pacià i exdirector de l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Al llarg de gairebé 800 pàgines, l’obra aborda el primer període en què el cardenal es va enfrontar al poder, en aquest cas exercit per Miguel Primo de Rivera, després d’un estudi exhaustiu dels arxius vaticans dedicats al seu magisteri. “És el segon d’una sèrie de cinc llibres, escrits tots des del prisma de la qüestió catalana -va explicar el mateix autor durant la presentació de l’obra-. No es podia investigar el període de la República Espanyola perquè aquest període estava tancat. El període anterior, catalogat com a “Monarquia-La qüestió catalana”, sí que estava obert. I és d’aquí d’on surt el contingut d’aquest segon volum. Els dos següents correspondran al període de la dictadura de Primo de Rivera, primer a la militar, entre el 1923 i el 1925, i després a la civil, entre el 1925 i el 1930″.
A més dels documents dipositats en aquest arxiu i que fins ara no havien estat consultats pràcticament per cap historiador, el llibre també recull nombrosos documents dels arxius de l’Arquebisbat de Barcelona, la majoria inèdits. “No per parlar del que ja sabem, sinó del que encara no sabem”, va insistir Cots. Així mateix, la recerca es recolza en documents de la Nunciatura a Espanya. “Hi ha d’altres que tampoc no es poden consultar encara, i que aborden el Pontificat de Pius XII, la crida del papa contra els bombardejos de Barcelona el 1938, les seves peticions per fer tornar a Tarragona a Vidal Barraquer després de la victòria franquista, la prohibició de l’ús del català a les homilies o el paper de l’Abadia de Montserrat sobre el catalanisme. El mateix papa va fer declaracions sobre el nacionalisme basc i sobre els sacerdots represaliats a la zona franquista”, va assenyalar Cots.
Dr. Armand Puig
La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) i l’Ateneu Universitari Sant Pacià ja van acollir el debat “El cardenal Francesc Vidal i Barraquer. La seva vida i el seu itinerari”, que va recuperar la figura històrica i canònica del recordat arquebisbe de Tarragona. L’acte va estar encapçalat per Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i per l’acadèmic de número i president de la Junta de Govern de la RAED, Alfredo Rocafort. En aquella sessió van participar Francesc d’Assís Vidal-Barraquer i Mayol, nebot net del cardenal Vidal i Barraquer, que va oferir el perfil més íntim i familiar; el mateix Ramon Corts, que va repassar la trajectòria del cardenal abans de l’esclat de la Guerra Civil; Josep Maria Solé i Sabaté, doctor en Història i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va esbossar la figura de Vidal i Barraquer durant i després de la Guerra Civil, i de nou Armand Puig, que va tancar la sessió amb l’exposició “Lectura del personatge del cardinal”.
Vidal i Barraquer va ser repudiat pel règim franquista per negar-se a signar la “Carta col·lectiva dels bisbes espanyols amb motiu de la guerra a Espanya”, redactada el 1937 per l’episcopat espanyol a instàncies de Francisco Franco, en considerar-la un “document propagandístic poc adequat a la condició i caràcter dels que han de subscriure’l”, argumentant que la seva publicació podria empitjorar la difícil situació que ja vivien els eclesiàstics que es trobaven a la zona republicana. Exiliat fora d’Espanya, el règim no li va permetre el retorn i fins i tot va pressionar la Santa Seu perquè l’obligués a renunciar, tot i que es va trobar amb la negativa dels papes Pius XI i Pius XII.
