La Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), en nom de tota la comunitat acadèmica, expressa el seu dolor més profund i sincer per la pèrdua del seu acadèmic emèrit Santiago Tintoré, traspassat el 13 de maig passat Barcelona als 92 anys. Tintoré era també un destacat membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la Societat Catalana de Medicina de l’Esport i de la Federació Espanyola de Medicina de l’Esport, un àmbit del qual va ser un dels pioners a Espanya impulsant els estudis sobre cardiologia a l’esport.

Tintoré va néixer a Barcelona el 1929, fill del metge Santiago Tintoré Grases i de Pilar Ferrer Cendra; va estudiar al col·legi dels Jesuïtes de Casp, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1952 i es va doctorar el 1974 amb excel·lent cum laude. Va cursar les especialitats d’aparell circulatori, cardiologia, pneumologia, medicina de l’esport i medicina del treball. Va completar la seva formació a diversos hospitals de París, Brussel·les, Marsella, Estocolm i Montreal, així com a la reconeguda Clínica Mayo de Rochester, Minnesota.

“Amb més de setanta anys de vida professional reeixida ha mantingut una activitat assistencial, investigadora i docent a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, ​​a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​així com a la consulta privada. Per la seva meticulositat, dedicació, empatia i eficiència ha estat molt estimat pels seus pacients, alguns dels quals han estat amics fidels durant més de mig segle”, destacava el també acadèmic emèrit de la RAED Màrius Petit en un obituari que li va dedicar el 16 de maig al diari “La Vanguardia”.

Després de repassar de manera succinta la trajectòria vital i professional del finat, Petit rememora els seus últims dies, en què li va tocar jugar el paper de “fiduciari de la salut del seu cor”. “Fa poques setmanes em va citar al seu despatx del carrer de Casp. Havia buscat destí per a tots els seus llibres; no hi va quedar res més que la nuesa de les prestatgeries on sempre hi havia els llibres; era la manera de dir: ‘Marxo’. Si aquella imatge em va fer mal a l’ànima, ja podeu imaginar el desconsol per la dissort de la seva absència”, conclou el seu relat emotiu.