August Corominas
Professor de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre la cultura de la mort al llarg de la història amb motiu de la celebració del Dia de Tots Sants.
El tabú de la mort
Dr. August Corominas
El tema de la mort és extensiu, intensiu i etern. Des del principi de la humanitat fa uns cinc milions d’anys, quan hi ha consciència humana amb l’homo “Autrolopitensis aferensis”, els éssers deixaven de respirar i es va crear el concepte de la mort. Des de llavors és lògic que en cada generació hi hagi moltíssimes reflexions sobre la mort. Els que s’han preocupat del tema l’han enfocant segons tres punts de vista: l’home vell i malalt que mor. Aquest home mor en un episodi anomenat exitus, serà enterrat o s’emprarà qualsevol altre mitjà per fer desaparèixer el cadàver i, com la mort és dels vius, apareix el duel dels que queden.
El recorregut vital de qualsevol persona és molt interessant. Neix, es viu, treballa, es posa malalt i quan arriba l’hora (sense data de caducitat coneguda) es mor. La definició de vida i mort pot realitzar-se des d’una perspectiva biològica, física, mèdica, biològica, sociològica, jurídica, moral i religiosa. La vida és la capacitat cel·lular i orgànica de sintetitzar i metabolitzar. La vida (Margulis) és un artístic caos controlat i un conjunt de reaccions químiques tan sorprenent i complex que el que va ser fa més de quatre mil milions d’anys un procés molecular ha esdevingut un ésser humà amb les capacitats cerebrals que avui coneixem.
La vida humana és una màquina tèrmica que es regeix per la segona llei de termodinàmica i tracta especialment de l’entropia. La mort és la màquina en equilibri. Estem en un univers termodinàmic. La mort és un concepte dinàmic fins a la descomposició del cos, tot i que no és entropia total. Algunes religions i societats fan bandera de la mort. La mort és un ens tan desconegut, tan eteri i tan misteriós, tan definitiu i tan indiscutible, que s’han fet des de la prehistòria tota classe d’elucubracions, comentaris, suposicions, mites, fins i tot figures esperpèntiques, com la santa Mort mexicana, la dansa de la mort de Verges, les celebracions de Tots Sants o Halloween.
Si intentem fer una comparació entre l’origen de l’univers i el final de tot el sistema i el naixement de la vida i la mort de la Terra trobarem una certa semblança. Per a Carlos del Olmo, de World Wildlife Foundation (WWF), la salut de la humanitat depèn directament de la salut de la planeta. “S’ha presentat un informe sobre la relació directa entre la destrucció de la natura, el canvi climàtic i el risc de pandèmies com la Covid-19. Les amenaces de la biodiversitat afavoreixen l’expansió de virus i bacteris”.
L’home està consumint els ecosistemes del passat, destruint els ecosistemes del present i hipotecant els ecosistemes del futur. L’home és un consumidor i un depredador de recursos de la natura. La situació actual de la humanitat és dramàtica. No importen els béns que produeix una biosfera sostenible, la humanitat caça a les selves, pesca als mars i oceans, destrueix els principis de la vida, destrueix ous d’aus, d’amfibis i rèptils. Fa poc temps han aparegut 370 elefants morts en basses contaminades de cianobacteris, s’han extraviat i encallat 500 balenes a McQuerie (Austràlia), han aparegut a Namíbia 7.000 foques mortes. La destrucció de l’Amazones és tràgica.
L’univers dóna energia a la biosfera. La biosfera dóna energia a l’home. I aquest és un destructor de la Terra, que no té recanvi. La situació d’emergència climàtica acaba amb animals, plantes i produeix malalties. A l’atmosfera hi ha massa gasos tòxics. Les emergències climàtiques seran part de la causa de les morts de la humanitat i responsables de la propagació de pandèmies.
Tractem la darrera etapa de la vida humana com a malaltia -agonia- i mort tractada amb tota amplitud (Acarín). Intento fer una mena de malabarisme no solament amb la mort, sinó considerant l’home malalt, el cadàver i la biosfera, tot integrat. Si ens preguntem la diferència entre un malalt i el seu cadàver és la vida activa. I la mare terra que l’acull per a realitzar tot el procés fins al final: metabòlits, cendres i gasos.
El tema de la mort és antropològic i social. L’ésser humà no és un ésser per a la mort (Heidegger); en contra, la mort és per als vius. Com podem sobreviure? Només hi ha un recurs: voler la vida. La mort té l’enorme capacitat de provocar l’experiència col·lectiva, de provocar la cultura. La majoria de rituals que envolten la mort són rituals per viure. També tenen com a objectiu reconstruir el teixit social dels vius.
Amb la mort es produeix un moment intens de socialització. De fet, tot el que fa referència a les relacions entre els vius deriva del que és simbòlic. La cosmologia social ha passat de ser cosmologia individual. Hem de viure per a la vida, la mort arribarà quan arribi. Els morts existeixen en la memòria, en el record.
