Joaquín Callabed
President del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Saragossa, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Nobles i Belles Arts de Sant Lluís i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a la revista “Andalán”
Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social i acadèmic de número i vice-president de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), recupera i comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Claude Bernard ( 1813-1878). Fundador de la medicina experimental”, que va publicar l’any 2014 a la revista “Andalán” per reivindicar la figura i l’obra d’aquest un biòleg, metge i fisiòleg francès del segle XIX que ha passat a la història com el precursor de la medicina experimental.
Claude Bernard
Després de repassar els orígens i formació de el personatge, l’acadèmic s’atura a la figura de qui va ser el seu principal mentor i professor d’experimentació fisiològica, François Magendie. “El va iniciar el mestre a la pràctica de la vivisecció animal, principal mitjà d’accedir a descobriments originals i personals, alhora que motiu d’escàndol en aquella època. Es va llicenciar en Medicina el 1843, però no la va practicar mai, perquè tenia la ambició de revolucionar-la. La seva tesi doctoral va tractar sobre ‘El paper del suc gàstric i les transformacions dels glúcids a l’animal i la seva absorció a l’organisme’“, assenyala Callabed.
L’acadèmic explica com el matrimoni amb una jove hereva li va permetre seguir a París després dels seus estudis i continuar amb les línies d’investigació que havia iniciat en aquest període: el guarís i els seus efectes al sistema nerviós, el paper de la bilis a la digestió de les proteïnes, l’absorció dels greixos i les seves funcions, la intoxicació per CO2, molt freqüent en l’època, i la seva repercussió als nervis cranials, així com diversos estudis sobre les similituds i diferències entre herbívors i carnívors comparant les seves orines, el que el va portar a descobrir inesperades convergències entre els regnes vegetal i animal.
La funció glucogénica de fetge va ser la troballa que li va donar més celebritat. Així mateix, va refutar les teories d’Antoine Lavoisier (1743-1794) i Xavier Bichat (1771-1802) aplicant el mètode experimental de Magendie. El seu llibre “Introducció a l’estudi de la medicina experimental” li va permetre desarticular falses teories donades per certes i la seva metodologia li va permetre descobrir nombrosos aspectes del cos humà que l’Església mantenia a l’ombra per respecte al dogma de la resurrecció. Va crear a més nous conceptes com el determinisme experimental, la secreció interna i el medi interior.
