Juan Pablo II
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Balance de los pontificados del siglo XX”, on repassa de forma succinta els pontificats de Lleó XIII (1878-1903), Pius X (1903-1914), Benet XV (1914-1922), Pius XI (1922-1939), Pius XII (1939-1958), Joan XXIII (1958-1963), Pau VI (1963-1978), Joan Pau I (1978) i Joan Pau II (1978-2005), el papa que ocupava la càtedra de sant Pere quan va escriure l’article, que es va publicar a l’Anuario de Historia de la Iglesia, número 6, corresponent a l’any 1997.
“Els grans temes que han preocupat la humanitat al segle XX han estat presents als magisteris dels pontífexs d’aquest segle. Als seus missatges trobem constants referències a la pau i a la guerra, a la democràcia i a la tirania, a les llibertats individuals, els drets humans i la qualitat de vida, la projecció de l’Evangeli a l’activitat pública, la renovació de l’experiència cristiana individual, l’evangelització dels nous estats descolonitzats i la revitalització de la pràctica espiritual als països d’antiga tradició cristiana, a les vocacions sacerdotals i a l’estat religiós, al diàleg de la fe amb la cultura, a l’estabilitat i la identitat de la família, als nous enfocaments educatius, a les transformacions del món econòmic i laboral… intervencions papals que no han estat només teòriques, és a dir, purament doctrinals, sinó d’acció”, inicia Saranyana la seva reflexió.
Per a l’acadèmic, aquests nou pontífexs van viure, van patir i van dedicar la seva tasca pastoral a afrontar els problemes i preocupacions que els va tocar viure, en comunió amb tota la comunitat cristiana com pocs papes ho havien estat amb anterioritat. En aquest sentit, destaca la preocupació social de Lleó XIII i sant Pius X i la seva incidència en la doctrina social de l’Església en un context teològic. Sobre Benet XV assenyala que va treballar intensament per pal·liar els efectes de la Gran Guerra amb una destacada tasca humanitària després de veure com fracassaven els seus intents per aturar el conflicte.
Pel que fa al magisteri de Pius XI, Saranyana destaca que va ser d’una intensitat poques vegades igualada. “La seva resistència i condemna posterior del feixisme, nazisme i comunisme; la seva intervenció, de vegades malinterpretada, a la Guerra Cristera i a la Guerra Civil Espanyola, van ser decisions molt complexes i puriformes, que han donat peu a pronunciaments poc ponderats per part d’alguns historiadors”, afirma. Del pontificat de Pius XII, per part seva, assenyala que va ser el del papa acollidor de les víctimes d’una altra guerra en què també va tractar en va d’inferir.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
Joan XXIII el recorda inevitablement com el papa que va convocar el Concili Vaticà II i el seu curt pontificat va suposar una notable renovació de l’Església en molts aspectes. Una tasca en què el va acompanyar el seu successor, Pau VI, una figura particularment estimada en la història recent de l’Església. “Ell va aconseguir reencaminar el concili, que es trobava en un impàs difícil, prenent decididament les seves regnes; ell va haver de córrer amb la responsabilitat d’aplicar les disposicions conciliars, especialment en litúrgia (tant de la Missa com dels sagraments); ell, també, va haver de suportar els brots més dramàtics de la crisi postconciliar, entre elles la dolorosa escissió de l’arquebisbe Marcel Lefevbre“, considera.
Finalment, Saranyana defineix la figura de Joan Pau I, el papa a qui se’l recordarà pel seu somriure i el seu breu pontificat, com “una brisa fresca en una tarda de xafogor”. I sobre Joan Pau II considera que va ser estat el papa defensor dels més febles, protector de la vida i de les llibertats fonamentals, a més de destacar la seva tasca evangelitzadora gràcies als nombrosos viatges i la valentia per tancar velles ferides de l’Església, recordant el judici a Galileu Galilei. Un papa, assegura, que va posar l’Església en el camí del tercer mil·lenni, abans que li succeís l’ara malaguanyat Benet XVI ja al segle XXI.
