Dr. Francisco López Muñoz

Dr. Francisco López Muñoz

Francisco López Muñoz, catedràtic de Farmacologia i vicerector de Recerca, Ciència i Doctorat de la Universitat Camilo José Cela, membre fundador del Comitè d’Observació de l’Observatori de Drets Humans d’Espanya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 ( RAED), va pronunciar el 23 de maig passat, dins del marc de la celebració del 324è aniversari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Sevilla, la conferència “La ciencia como base para la construcción patriótica: El ejemplo de Cajal”. La solemne sessió es va dur a terme a la seu acadèmica i va comptar amb la presentació de José Antonio Milán Martín, acadèmic de número de la Reial Corporació. Després de la presentació es va fer el lliurament de la placa commemorativa dels 25 anys com a acadèmics de número a Carlos Martínez Manzanares i Blas Rodríguez de Quesada Tello i enquiridió acadèmic pel també acadèmic numerari Jorge Domínguez-Rodiño Sánchez Laulhé. La cloenda l’acte va correspondre al president de la institució, Carlos Infantes Alcón.

“No només hem de reivindicar la figura de Santiago Ramón y Cajal, sinó donar a conèixer una faceta de la seva vida molt menys coneguda que les seves aportacions científiques, com són els seus plantejaments filosòfics, humanístics, culturals o fins i tot polítics, incloent-hi la seva visió del sentiment patriòtic, vinculat a la defensa i promoció de la ciència. El neguit ocasionat per la pèrdua de Cuba el 1898, on va estar proper a perdre la vida, va portar el científic, després d’un període de reflexió personal, al món de la política, integrant-se en el moviment regeneracionista liderat per Joaquim Costa. És en aquest context quan sorgeix el seu ideal patriòtic. Curiosament, el terme patriotisme i els seus anàlegs constitueixen les paraules més utilitzades per Ramon y Cajal en tota la seva obra escrita, exceptuant-ne els textos histològics. La visió cajaliana del patriòtic és de naturalesa quixotesca i sempre de caràcter crític, moralment i políticament neutral”, va iniciar el conferenciant la seva al·locució.

En aquest context, l’expert va recordar com el moviment regeneracionista va aconseguir el seu major apogeu quan Costa va organitzar, el 1901, a l’Ateneu de Madrid, un col·loqui sota el títol “Oligarquía y caciquismo como forma actual de gobierno en España”. Hi van defensar les seves ponències, entre d’altres, Miguel de Unamuno, Francesc Pi i Margall, Gumersindo de Azcárate, Emilia Pardo Bazán i el mateix Santiago Ramón y Cajal, que va despuntar sobre la resta d’ideòlegs regeneracionistes en la defensa de la ciència i la cultura. “Per un temperament tan compromès amb l’engrandiment de la pàtria i el ressorgiment d’uns valors morals i culturals que esborressin la imatge de decadència que tenia l’Espanya que li va tocar viure, la humiliant derrota amb els Estats Units i la pèrdua material d’unes terres per les quals el mateix Cajal va lluitar i va estar a punt de morir, van deixar una empremta que no desapareixeria fins al final dels seus dies ‘A pàtria petita, ànima gran’ seria el seu lema, i les seves armes, la voluntat, la perseverança, la tenacitat i la feina diària”, va assenyalar l’acadèmic.

Santiago Ramón y Cajal

Santiago Ramón y Cajal

Reconegut divulgador de la història contemporània, la literatura espanyola dels Segles d’Or i la medicina i farmacologia, López Muñoz és doctor en Medicina i Cirurgia i doctor en Llengua i Literatura Espanyoles, especialista en Medicina Farmacèutica i diplomat en Estudis sobre l’Holocaust per l’Escola Internacional per als Estudis de l’Holocaust de Iad Vaixem, a Jerusalem. És investigador de l’Institut de Recerca Hospital 12 d’Octubre de Madrid. Ha participat en nombroses investigacions i és autor de monografies i articles a les seves àrees de recerca. A una llarga sèrie de distincions suma la recent designació com a membre honorari de l’Acadèmia Nacional de Medicina de Mèxic.

La Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Sevilla és la més antiga del món en medicina i tercera de les generals en el saber, després de l’Acadèmia Francesa (1635) i la Reial Societat de Londres (1662). La institució data del 1693 quan un jove metge, Juan Muñoz y Peralta, natural d’Arahal (Sevilla), renuncia a la seva càtedra a la Facultat de Medicina de Sevilla, disconforme amb els antiquats mètodes universitaris i, pel seu compte, va fundar la Veneranda Tertulia Hispalense. Actualment, la Reial Acadèmia té 45 acadèmics de nombre, nou acadèmics d’honor actius, tres acadèmics honoraris, tres acadèmics d’erudició, dos acadèmics institucionals i 372 acadèmics corresponents.