Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de Citizens Pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Las inconsistencias jurídicas de la ley de Memoria”, que va publicar al diari “La Razón” el 17 d’octubre passat. Freixes ja va reflexionar sobre la tramitació d’aquesta nova llei a l’acte “La ley de Memoria Democrática, una tergiversación del pacto constitucional”, organitzat el 4 d’octubre passat per la Fundació Transició Espanyola.
Dr. Teresa Freixes
Per què genera divisió la llei de Memòria Democràtica?
És una llei que aborda un tema delicat i no ha estat consensuada, sinó que respon als criteris imposats des d’una part. Crida l’atenció el mateix títol de la llei: Memòria Democràtica. Això implica que els seus autors pretenen ser els únics que interpretin la història democràticament. Hi ha una memòria democràtica? Si diem que sí, estem afirmant alhora que altres interpretacions de la memòria no són democràtiques. I això al marge que caldria definir també què és memòria, perquè la memòria és individual, no és col·lectiva. El que és col·lectiu és un relat, o diversos relats. Seria millor que deixessin la interpretació històrica als experts de debò, als historiadors, perquè del contingut d’aquesta llei s’infereix que la faran els polítics.
Per què cal retirar la llei?
Perquè és una llei partidista, elaborada sense consens, sobre un tema delicat. Però és que, a més, la llei conté inconsistències jurídiques importants. Assenyalaré les que considero més rellevants: Declarar “il·legal” el franquisme. No seré jo qui defensi cap sistema no democràtic, però no es pot, jurídicament, declarar il·legal un període històric. Això, a banda d’un cert infantilisme, implica desconèixer l’abast de la Disposició Derogatòria de la Constitució quan disposa que “queden derogades totes les disposicions que s’oposin al que estableix aquesta Constitució”. Pretendre revisar judicis, és a dir, sentències dictades pels tribunals competents, entre el 1977 i el 1983, mitjançant una comissió que tindrà una composició política. En un sistema democràtic, les sentències es revisen mitjançant el sistema de recursos, acudint als òrgans judicials superiors, no mitjançant “comissions”. Des que va començar la transició, el sistema jurídic espanyol es va anar adaptant als estàndards democràtics europeus. L’any 1983 ja érem membres del Consell d’Europa, s’havia acceptat formalment la jurisdicció del Tribunal Europeu de Drets Humans i havíem ratificat els tractats internacionals existents en aquells moments sobre drets civils i polítics, drets econòmics, socials i culturals, igualtat i no-discriminació per raó de sexe, etc. La Constitució va incloure l’article 10.2 pel qual totes les normes havien de ser interpretades d’acord amb els tractats sobre drets humans ratificats per Espanya, i s’hi van anar aplicant jutges i tribunals. Què es pretén, doncs, amb aquesta clàusula? Generar inseguretat jurídica? Quin rang poden tenir les “revisions” de processos judicials per part d’una comissió política?
Posa aquesta norma en dubte la convivència, a la qual sempre ha apel·lat el PSOE?
Els socialistes van estar presents als grans acords que van precedir la Transició i sense els quals la Transició no hagués estat possible. Des de l’anomenat Contuberni de Munic fins a la Platajunta, van formar part dels acords per transitar cap a la democràcia i cap a Europa. Els seus càrrecs públics represaliats durant el franquisme van poder, juntament amb els altres, com els comunistes o nacionalistes, acollir-se a la llei d’Amnistia del 1977. Van formar part dels Pactes de la Moncloa, de l’elaboració de la Constitució del 1978, la primera espanyola que no va ser dels uns contra els altres… Sorprèn, per això, que ara s’abonin institucionalment a generar interpretacions partidistes de la història, ja que no tots comparteixen aquesta “metodologia” que inclou la [mal] anomenada “memòria democràtica”.
És un intent de reescriure la història, la Transició?
Efectivament, una atenta lectura de la llei, de gran abast simbòlic, denota que es pot arribar a considerar que la transició no va ser una etapa de construcció democràtica. A què ve, sinó que una comissió, no un tribunal, pugui “revisar” processos sobre fets esdevinguts entre el 1977 i el 1983? Obliden la llei d’Amnistia, tan reclamada pels demòcrates aquells anys (llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, era el nostre lema). En el fons, qüestionant la transició, se’n qüestiona el resultat, que és la Constitució del 1978, l’única en la nostra història que va comportar un acord polític sense enfrontaments.
